Al sostre

La proposta ens parla de les persones anònimes que hi ha darrere dels grans personatges, d'aquells que no passen a la història, malgrat que de ben segur fan bona part de la feina atribuïda al mestre i sense cap reconeixement. En aquest cas ens parla de dos operaris que han estat contractats per Michelangelo Buonarroti, (1475-1564), conegut popularment per tothom com a Miquel Àngel, el grandíssim artista renaixentista que durant més de 70 anys va realitzar els seus treballs artístics a la ciutat de Florència i Roma, principalment l'escultura, però també va ser un magnífic pintor, poeta, escriptor i arquitecte.

Entre les seves creacions més conegudes està el sostre de la volta de la Capella Sixtina, una enorme pintura que va realitzar quasi per imposició del Papa Juli II. En aquesta pintura d'una superfície de més de cinc-cents metres quadrats, va plasmar diferents històries del Gènesi. Miquel Àngel hi va estar treballant des del 1508 fins a la tardor del 1512, i ho va fer tot sol, sense ajudants.

En aquesta proposta escènica en Miquel Àngel no surt pas, encara que es parla constantment d'ell; malgrat que la biografia de l'artista diu que la va pintar tot sol, en aquesta proposta els protagonistes de la història són dos artesans que ha contractat perquè l'ajudin a realitzar el memorable fresc.

Dos artesans, un d'ells amb força experiència per la seva edat, interpretat per Oriol Grau ... l'altre l'aprenent, magníficament interpretat per Pau Ferran.

Els dos personatges se'n foten del Miquel Àngel constantment, li diuen sarcàsticament "la Maria Àngels", creuen que no hi ha per tant, perquè "de pintura al fresc, no té ni idea", i en realitat a ells els agradaria treballar amb Rafael o Leonardo da Vinci, ja que ofereix unes millors condicions laborals i també perquè consideren que Miquel Àngel és un bon escultor, però poca cosa més.

Una escenografia senzilla, que representa les bastides situades a gran alçada, a tocar AL SOSTRE de la Capella Sixtina, on els veiem pujar i baixar per les escales, preparar les pintures i sobretot criticar i remugar contra el mestre, com de fet fem la majoria dels treballadors. Un text que podria haver anat una mica més enllà, aprofundint en cada un dels personatges i que s'ha quedat en un seguit de simples anècdotes, a la recerca de què els espectadors riguin el màxim possible.

Però val a dir aquesta proposta de petit format, paga la pena veure-la especialment per les dues magnífiques interpretacions, que ens fa passar l'hora que dura l'espectacle sense adonar-nos... i a més a més riem ben a gust de les seves ocurrències.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Un dramaturgo puede colocar su obra en el escenario que más le plazca, pero seguramente hay pocos que hayan escogido uno de tan original como este: el techo de la Capilla Sixtina. Y no es que tengamos como protagonista al autor de tan memorable fresco, el renacentista Miquel Àngel, sino que por los andamios se pasean dos artesanos especializados en pulir paredes y reproducir los esbozos de un artista que destacaba más como escultor que como pintor. Tanto Lapo como Loti, dos curiosos personajes, no paran de criticar y ridiculizar a su supuesto mentor y añoran trabajar para Rafael o para Leonardo, a quienes consideran auténticos genios. Bien es verdad que la obra tiene el mérito de poner el foco en personajes anónimos de la historia, de aquellos que están a la sombra de los más grandes y que participan de obras maestras muy populares sin que nunca más se vuelva a hablar de ellos. La lástima es que al texto -obra del actor británico Nigel Planer– le cuesta salir de la anécdota y profundizar en los personajes, sus relaciones o sus anhelos. Es cierto que hay un intento de hacerlo, pero en mi opinión no es suficiente como para elevar la metáfora o construir una dramaturgia potente. Lo que hay que destacar, sin embargo, es el trabajo de Pau Ferran y de un recuperado Oriol Grau, al que vemos menos de lo que desearíamos por los escenarios de Barcelona.