Escenes d’un matrimoni

Ingmar Bergman va escriure aquesta obra autobiogràfica, arran de la intensa història d'amor que va viure amb la seva actriu fetitxe, Liv Ullman, una relació que es va convertir en una complexa relació. Després de rodar la pel·lícula Persona (1966) se'n van anar a viure plegats a l'illa de Farö (Suècia), van tenir una filla i, al cap de pocs anys, es van separar. Però la seva relació va continuar.

Ara les companyies Les Antonietes i Nexus Europa porten a escena aquesta versió teatral de la sèrie de televisió que el mateix Ingmar Bergman va escriure, sèrie que es va emetre en els anys 70.

Aquesta versió d'ESCENES D'UN MATRIMONI, ha estat traduïda per Carolina Moreno, i dirigida per Marta Gil, i ens ofereix una nova mirada sobre la complicada relació dels dos protagonistes, Johann i Marianne (Ingmar Bergman i Liv Ullman), interpretades per Jordi Figueras i Anna Sabaté.

Johann i Marianne formen un matrimoni aparentment perfecte. Tenen dues filles, bones feines i una gran capacitat reflexiva per entomar els problemes de convivència. Ella és una advocada matrimonial amb èxit, i ell un respectat científic en una institució de prestigi.

En sis escenes, serem testimonis de l'evolució d'aquesta relació amorosa al llarg de vint anys i observarem com la seguretat intel·lectual dels primers anys de relació, s'esvaeix de mica en mica i apareixen la por i la incertesa.

Sis trobades que en diversos mesos o anys, se separen en el temps: la unió perfecta, primers petits conflictes, la separació a causa d'una altra dona, un primer retrobament, el divorci i, finalment, anys més tard, una nit en comú en una cabana enmig del no-res.

Una peça sobre les relacions amoroses al llarg dels anys, que persisteixen més enllà de les circumstàncies. Una obra que encara ara segueix qüestionant la necessitat d'il·lusió i seguretat. Que retrata de forma íntima i despullada la nostra condició davant les incerteses de la vida. La por a la llibertat?

Una versió que incorpora alguns tocs de comèdia amb una posada en escena equilibrada, que reforça el desacord de dues maneres d'entendre la relació i remarca el procés d'alliberament personal de la Marianne, i "l'empetitiment" emocional del Johann que va perdent  seguretat en les seves pròpies decisions.

Potser Bergman vol que arribem a concloure que les relacions que duren es fan des de la llibertat individual i que és segurament la convivència la que acaba matant l'amor.

Unes convincents interpretacions d'Anna Sabaté i Jordi Figueras, que han anat guanyant força a mesura que avançava l'obra. Una escenografia senzilla però molt reeixida que permet canviar l'espai bellugant els dos mòduls en cada una de les escenes i que fan de taula, llit, banc, sofà ...

El canvi de vestuari que realitzen en escena li dóna el dinamisme necessari per trencar una mica la densitat de l'acció dramàtica.

Tot plegat, una proposta molt recomanable.

Per veure la ressenya original sencera, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

La puesta en escena de un texto como el de Escenes d’un matrimoni nunca es una tarea sencilla. Bergman es un creador áspero, intelectual, de una profundidad densa y un pesimismo nada complaciente al que no resulta fácil encontrarle el tono, sin ahogar al espectador de angustia en el intento. La directora Marta Gil ha optado, en este caso, por aligerar la historia como pinceladas de simpatía que, ciertamente, consiguen que la propuesta sea más digerible. El problema, sin embargo, es que estos toques de humor, en algunos momentos, banalizan su contenido que, por encima de todo, habla de una relación de pareja tóxica, dependiente e insana, con alcoholismo y maltratos incluidos. Por lo tanto, es ingenuo querer darle una mirada romántica o bondadosa a estos infelices protagonistas además de, finalmente, contraproducente. Por suerte, los dos intérpretes (Jordi Figueras y Anna Sabaté) hacen un trabajo espléndido, entregados emocionalmente a la causa y dotando de una entereza dramática a sus personajes que sostiene el interés y el sentido de la trama. Cuando la dirección del espectáculo conecta con las partes más oscuras de la narración, es cuando consigue los momentos más impactantes, emotivos y efectivos. También hay que destacar la verosimilitud con la que se desarrollan las conversaciones y la naturalidad de ciertos momentos que ayudan a dar credibilidad a un magnífico montaje que podría haber sido redondo si no hubiera sido por su forzado sentimentalismo.