Vino Lunar

Una noche en el desierto. Una mujer soldado (Mariam Bahous Yalaoui) y su compañero de batalla (Marc Pujol) muerto a su lado. Y la luna, por supuesto, de aquí esté título tan acertado de Vino lunar. Este es el escenario que sirve de punto de partida para hablar de la guerra. De la de ahora y las de antes; es decir: de la Guerra Civil española. ¿Acaso no tienen, al fin y al cabo, todas las guerras tanto en común? ¿No son las guerras de hoy la herida reabierta de las del pasado?

Y, aun así, cada historia es singular. Escuchemos pues la que nos cuenta el autor de este texto, Albert Tola, a través de este viaje multigénero en el que conviven bien avenidos la tragedia, el teatro documental y unas risas finales con una sorpresa del elenco incluida. Y también el género poético, claro está: “quiero existir en la luz de los otros”, escucharemos decir. O “no soporto ver la luna en tus ojos”.

Una apuesta radical de la compañía Nigredo que Rodrigo García Olza ha dirigido con gran acierto hasta el punto que el gesto y la palabra se fusionen en la escena a través de juegos de luces y un vestuario tan sobrio como conveniente.

Després de “Niño Fósil” i “Los ninos oscuros de Morelia” arriba “Vino Lunar”, la tercera de les obres del dramaturg Albert Tola que forma part d’una trilogia centrada en la violència i l’adolescència.

En aquesta ocasió és l’actor Rodrigo García Olza (un dels actors protagonistes de “Los ninos oscuros de Morelia”) qui dirigeix aquest muntatge.

“Vino Lunar” és una barreja entre ficció i realitat. Albert Tola construeix una obra de ficció teatral que sorgeix davant la descoberta d’una caixa de galetes, amagada en un racó de casa la seva àvia, que contenia fotografies i objectes personals d’un germà de la seva àvia que va morir amb catorze anys durant la Guerra Civil espanyola.

La dramatúrgia està estructurada i construïda en dues parts en forma de monòleg. És el relat de dues víctimes de la guerra.La primera història ens situa en una guerra més contemporània, en algun lloc indeterminat de l’Orient Mitjà, la segona ens porta directament a la Guerra Civil Espanyola. Dues històries que s’uneixen entre sí , de la mateixa manera que en "La Odissea", per la sang (el vino lunar). La sang és punt d’unió entre els dos protagonistes, Nasir (Xavi Melero) i Juan (Marc Pujol). La sang permet que el noi mort prengui consciencia i expliqui la seva història.

L’espai escènic és buit. Tot el protagonisme recau en el text i en la interpretació dels dos actors.

La primera part és més fosca, pausada i en un principi poc clara per l’espectador. És també la part poètica, simbòlica, visual, críptica i estimulant de la història. Podríem dir que és fins hi tot una mica lorquiana. La lluna, la sang,... La foscor que predomina durant aquesta primera part, em va fer empatitzar amb el personatge i amb la situació que vivia. Vaig percebre solitud i desesperació. La foscor de l’escena tan sols queda trencada pel fi raig de llum d’una petita llanterna. La llum de la llanterna té diverses funcions, la seva com a tal, la de ser l’únic focus d’il·luminació en tota la primera part, i com a medi de projecció de la imatge de la lluna.

El segon monòleg es porta al teatre. Desapareix la foscor i s’incorpora tocs d’humor. És més directe, fins hi tot el protagonista trenca amb la quarta paret i interpel.la al públic. El personatge surt de la història i es revela davant l’autor “¿Pero qué pasa con este autor si yo no quiero hablar? ¿Por qué tiene que imponerme una necesidad que en realidad es suya? Hace mucho tiempo que me quiere hacer hablar, pero a lo mejor yo tengo menos deseos de los que él cree”. Finalment Juan ens relata la seva història. Una història plena de foscor. Un relat esfereïdor que ens parla de desesperació i por. Juan no va anar a la guerra, però en va patir les conseqüències. Ell també és una víctima de la guerra.

 “Vino Lunar” ens convida a reflexionar sobre les conseqüències de la guerra, sobre la diversitat de les víctimes, sobre l’egoisme, la traïció, la por, la desesperació, l’aïllament, la supervivència, la mort i la crueltat de la societat. Com podem parlar de democràcia sense parlar de memòria històrica?

Penso que tothom hauria d’anar a veure aquesta obra. És molt important poder entendre d’on venim per poder entendre el nostre present. És important fer-se preguntes i fer visible tot allò que se’ns ha volgut negar.

Per acabar sempre us animo a llegir l’obra, en aquesta ocasió també us recomano que aneu a veure les dues exposicions que hi ha actualment al centre Memorial Democràtic de Barcelona.

“Víctimes 1936-1945” i “Guinea. El franquisme colonial”

*Us recomano la visita guiada de “Víctimes 1936-1945” amb el comissari de l’exposició Jordi Barra que es farà el proper dissabte 13 de juliol a les 11h

La visita és gratuïta.

"Vino Lunar", escrita pel reconegut dramaturg Albert Tola, és una obra que ens convida a viatjar a través de la poesia, el desig i les relacions humanes. Representada a la Sala Fènix, aquest muntatge teatral combina una narrativa íntima amb un univers visual i sonor captivador.





Després de "Niño Fósil" y "Los niños de Morelia" ara la tercera part d'aquesta trilogia Albert Tola que forma part d’una trilogia centrada en la violència i l’adolescència.





La Sala Fènix reafirma el seu compromís amb el teatre contemporani d'autor, oferint un espai per a obres que, com aquesta, emocionen i fan reflexionar. Per a mi, són tres monòlegs en aquesta obra. Un monòleg intens i fosc de Mariam Bahous Yalaoui que atrapa en un bon inici. Amb el cos d'un mort, ens va explicant els seus sentiments davant la guerra. Ens parla del passat, del present o del futur, qualsevol guerra hi tenim víctimes i botxins. I posteriorment, per a mi, dos monòlegs que coexisteixen de la mà de Marc Pujol. Un sobre una reflexió entre personatge i dramaturg, com el dramaturg s'apropia d'una història que no és seva, que no ha viscut per donar vida al seu personatge en escena i l'altre els últims moments del personatge en la seva mort.

El monòleg de Mariam Bahous és fosc, tant en el seu relat com en escena. Això fa que per moments ens sentim atrets i a la vegada apropats al seu dolor. Fins i tot en el seu final a escena. El del Marc, tot el contrari, tot i ser un lloc fosc on es troba, l'he vist amb més lluminositat. Per aquest motiu, és una mica més aterridor.





La posada en escena, caracteritzada per la proximitat amb el públic en tots els muntatges que realitza la Sala Fènix, intensifica l'experiència emocional de l'obra, convertint-la en un viatge molt proper. El més important, com sempre, és el text. La resta ajuda, però ens transporta la paraula.    



Si voleu veure la resta de la meva opinió, teníu l'enlaç.