Puto

“Puto” és una obra unipersonal d’Ezequiel Barrios, un coreògraf, actor i ballarí argentí, que indaga en l’imaginari d’un homosexual que encara s’amaga dins l’armari. Rebota dins l’armari. Ell és un Puto reprimit. La seva ràbia, insatisfacció i impotència davant l’homofòbia que existeix en la gran majoria de la societat, l’obliga a ser algú amb doble personalitat.

A Argentina, el significat de la paraula puto és un insult amb tendències homofòbiques sinònim de “putiovi, maricón o gay”.  

A “Puto” veiem a un cos en constant moviment que crida amb tota la seva ràbia PUTO, PUTO, PUTO, PUTO,...Salta, balla, es transvesteix, es despulla física i emocionalment,... La intimitat de l’espai intensifica les emocions.

Ezequiel ens interpel·la amb la mirada, ens mostra la seva ràbia, la seva lluita interior. Són 50 minuts d’una intensitat física i emocional brutals, en els que el ball, la música i la paraula són el seu medi d’expressió.

Ezequiel fusiona la dansa contemporània amb danses tribals africanes, cubanes i brasileres; el performance i la interpretació, les projeccions, les músiques del món,...

La sinceritat, l’exigència física, la valentia, la lluita, les emocions, el risc, el crit desesperat d’aquell que encara es troba dins de l’armari, fan d’aquest espectacle un imprescindible.  

Aquest muntatge es va estrenar en el 2016,s’ha pogut veure en moltes ciutats argentines, Mèxic, Uruguai i Bolívia. A Brasil va ser censurada davant possibles represàlies a l’actor, degut a la gran violència que està patint actualment t la comunitat LGBT en aquest país.

El triangle invertit de color rosa, un dels símbols més coneguts de la comunitat LGBTQ+, és un dels pocs elements que veiem dins l’espai escènic. Un triangle invertit de color rosa, símbol amb el que es marcava als homosexuals en els camps de concentració nazi, i que ens vol recordar que actualment a Txetxènia existeixen camps de concentració per a gays, els quals el dirigent txetxè Ramzan Kadírov anomena "la solució final de la qüestió homosexual" i "la neteja completa de Txetxènia dels homes de l'orientació sexual no tradicional". Camps de concentració actuals on els presos són assassinats. El règim de Kadírov nega totes les acusacions.

 

 “L’origen de la nostra lluita es troba en el desig de totes les llibertats” Carlos Jáuregui

Ahir dijous dia 6 era nit d’estrena a La Badabadoc, "PUTO", una peça de teatre-dansa argentina d’Ezequiel (Keko) Barrios.

“PUTO, Catarsis, hecho artístico y acto politico” està creada i interpretada per Keko Barrios que ens diu que aquesta peça es tracta d’una proposta unipersonal que explica el que sent un homosexual reprimit que encara viu dins de l’armari, un puto, un maricón que no s’estima a si mateix i es baralla amb el seu propi desig, que no vol ser el que és.

Un treball que respira sinceritat des del minut zero, una mirada que atrapa, un moviment que inspira tendresa i a moments rebuig, tot alhora, on l'artista s'exposa sense límits, sense pudor.

Una gran entrega, al límit de la resistència física. Amb la paraula ens expressa verbalment el que també ens explica amb les imatges projectades, amb la música i amb la dansa. Escenes de nuesa, llenguatge cru on ens parla dels seus malsons i de les conseqüències de la discriminació patida en sortir de l'armari. La mare, el pare, la germana, els amics, la societat, ......

Magnífica la música escollida de "Sonrisas y làgrimas" que lliga amb un dels seus somnis i la il·luminació que avui han estat a les mans d'Àngel Grisalvo.

Keko Barrios és coreògraf, ballarí, actor, docent i gestor cultural. Llicenciat en Composició Coreogràfica, va crear aquesta peça a partir de la tesina de graduació l’any 2016. "PUTO" és una composició coreogràfica que parla de la discriminació a través del cos, dibuixant un personatge que és alhora víctima i botxí. Un procés creatiu que va durar nou mesos.

Des de l'any 2005 participa en creacions escèniques i des de 2009 dirigeix la companyia Odoia, que investiga la fusió de danses tribals africanes amb elements contemporanis explorant totes les possibilitats que ofereix el llenguatge de dansa-teatre.

Una peça creada a manera de catarsi personal per a un públic adult i adolescent que ha estat representada a totes les províncies de l'Argentina i ha viatjat a Mèxic, Bolívia i Uruguai, iniciant ara la seva gira per Espanya i Europa. L'obra va estar cancel·lada al Brasil per considerar que la vida de l'actor podia estar en risc, davant la creixent violència amb el col·lectiu LGBT.

Com el mateix creador manifesta el teatre és un art viu, tant viu que mor en acabar la funció. A cada funció de PUTO passen coses diferents que no passen a la tele o en un telèfon. Keko Barrios és un apassionat de l'adrenalina del moment, del fet teatral. Per ell pujar a l'escenari és una experiència única i irrepetible. I per nosaltres, que ho veiem en aquest espai màgic, es converteix també en una experiència única on la sinceritat que transmet és "a tocar".

Estarà a La Badabadoc fins al diumenge 16 de juny. Tant de bo, en un futur, ens pugui mostrar altres espectacles seus.

Per poder veure la ressenya original, només cal que cliqueu en aquest ENLLAÇ

 

Desgraciadamente, espectáculos como este siguen vigentes hoy en día, puesto que la homofobia no se ha erradicado todavía en muchos países y está resurgiendo inesperadamente en muchos otros. Hablar de discriminación y de exclusión por temas de orientación sexual nos puedes parecer a muchos, a estas alturas del siglo XXI, un tema superado… pero siempre nos miramos el ombligo y no hacemos una mirada global, quizás porque asusta o porque la vemos excesivamente lejana. Ahora bien, los terribles hechos que pasan en Chechenia o ataques puntuales como el de Londres u otras capitales europeas nos tendrían que hacer pensar. Y todo esto, sin tener en cuenta a países de otros continentes, como por ejemplo Brasil, donde esta obra fue cancelada porque no se podía asegurar la integridad física del protagonista.

Puto es un montaje argentino de danza-teatro que se beneficia de su mensaje, de sus buenas intenciones, de su sinceridad y de la generosidad actoral de Ezequiel Barrios. Ahora bien, también se resiente de una cierta ingenuidad y de un formato escénico que nos recuerda a las performances de los ochenta. Hemos visto muchas piezas reivindicativas, y personalmente creo que vaciarse interpretativamente en el escenario puede ser una arma de doble filo. Si no tenemos una dramaturgia firme detrás o un hilo suficientemente claro, todo puede quedarse en un exceso de energía desaprovechada… Yo prefiero el monólogo que se dice desde una silla; un momento aparentemente tranquilo donde se desgranan las peripecias más terribles de un hipotético homosexual que se tropieza con la incomprensión y la homofobia. Una escena sin excesos, sin movimiento, que llega a través del horror y el humor como un puñetazo en el estómago.