Sinopsis

Chéjov escribió con sólo 18 años esta pieza teatral, que tomaba la forma de un experimento escénico de cerca de ocho horas de duración. El director flamenco Luk Perceval ha hecho una condensación en la cual ha suprimido la mitad de los personajes. En su versión, nuevo actores y un pianista encargado de hacer un comentario musical de las escenas nos muestran unos personajes solitarios y lo que cada uno espera del amor. Todo empieza con un Platonov a punto de suicidarse, una modificación de la versión original de la obra, en la cual lo asesina un personaje femenino. Empieza así un viaje a través de los hechos que han precedido la muerte del protagonista durante el cual conoceremos Anna Petrovna, una viuda que vuelve a convocar sus amigos para celebrar la llegada de la primavera. Todo será como siempre, excepto por el hecho de que se anuncian los planes matrimoniales de la joven Sophie, gran amor de juventud de Platonov. La situación lo obliga a examinar el curso que ha tomado su vida y a verse a sí mismo, cruel, grotesco y perpetuamente insatisfecho, atrapado entre el amor a Sasha, la madre de su hijo; la estimación por una viuda madura (Anna Petrovna) a la cual hace la corte; y el amor romántico representado por Sophie. La náusea, la desesperación y la autodestrucción empapan una nueva propuesta escénica de Luk Perceval, un director que en los 80 ya transformaba los clásicos utilizando un lenguaje llano. Un valor de la escena que ha ido creciendo en los últimos años y que se está convirtiendo en un referente del teatro europeo.

Duración:
105 minutos

Idioma:
Neerlandès

Sinopsis

Ficha artística

Ver ficha entera

Fotos y vídeos

Opiniones del espectáculo 6

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Un dels espectacles més memorables d’aquest Grec2016

Al començament veiem tots els actors palplantats a escena i absolutament muts; el piano i el seu intèrpret en una plataforma que està situada a sobre d'uns rails de tren; és l'únic que emet sons, amb la gola i teclejant a sobre les cordes acústiques del piano. Una escena llaaaaarga d'uns 10 minuts que provoca una certa inquietud i angoixa en bona part dels espectadors.

Platonov està a punt de suïcidar-se i el veiem passejar-se molt lentament amb una escopeta a la mà. El que segueix és un retorn delirant als darrers dies de la vida de Platonov, un viatge a través dels esdeveniments que han precedit la seva mort. Platonov erra entre els altres personatges com si aquests fossin uns records llunyans, uns fantasmes.... tots estan immòbils i de cara als espectadors; Platonov sembla que vol fer una última visita a les persones que ha estimat. D'un en un, tots ells tornen a la vida per fer sentir la seva veu per última vegada. Per ser estimats per última vegada. Per ser colpits per última vegada.

Particularment a nosaltres, ens costa força veure una representació on tots els personatges resten immòbils i les seves expressions són dirigides directament als espectadors; preferim una representació més realista, on els actors es mouen, interactuen i es miren entre ells.

Malgrat això, hem de reconèixer que en aquest cas, PLATONOV el vàrem gaudir de valent i segurament per estar ben situats en les primeres files de la Sala Fabià Puigserver; ens van agradar molt totes les interpretacions (destacant de forma evident la de Bert Luppes), perquè tots ells tenen la capacitat de transmetre amb la seva gestualitat allò que volen expressar. No sabem pas l'efecte que podria provocar veure la representació en localitats allunyades de l'espai escènic on no es poden apreciar massa les expressions dels actors.

El tàndem de Koen Haagdorens (dramatúrgia) i Luk Perceval (adaptació i posada en escena), crec que han aconseguit portar-nos un dels espectacles més memorables d'aquest Grec2016, perquè és essència de pur teatre, en el que, malgrat la immobilitat de gairebé tots els actors, han sabut transportar directament al públic i fer-los viure sensacions molt humanes que traspuen d'aquest text, com són la solitud, la malenconia, els silencis, l'angoixa, la passió, la còlera, la desesperació, el desig, o fins i tot l'humor.

Podeu veure la crònica sencera clicant AQUÍ

25/07/2016
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Un Txhéhov muy particular

Txhéhov no es un autor fácil de representar. Su mundo costumbrista, la Rusia rural y el contexto histórico que late detrás de todos sus textos hace que a menudo nos encontremos con producciones que no acaban de sacudirse la caspa de encima. Además, es difícil acertar con el tono, siempre a medio camino entre el naturalismo y el lirismo… con fuertes cargas de melancolía y desencanto y con un humor muy particular, difícil de digerir. No sé si el director neerlandés Luk Perceval le ha acabado de coger el tono y la medida a este Platonov, pero lo que está claro es que la propuesta es rompedora y absolutamente innovadora dentro del universo del autor ruso. La opción de una interpretación casi expresionista, la idea de la inmovilidad -un recurso al que nunca me acostumbro en teatro- o la intervención de un pianista que respira, gime y grita encima del piano hacen de esta propuesta un Txhéhov muy particular. El trabajo de los actores, por otro lado, es otro de los grandes aciertos, a pesar de que tengo que admitir que a mí me costó de seguir la trama… y en algún momento la propuesta me saturó. Creo que no fui el único, a pesar de que en los saludos finales media platea estaba de pie y aplaudía cómo si no hubiera un mañana.

24/07/2016
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Desolación post-brechtiana

Desde el estilo naturalista de Chéjov en el siglo XIX, el teatro ha recibido algunos fuertes revulsivos como, por ejemplo, el teatro del absurdo o la épica de Bertolt Brecht, que cambiaron radicalmente la perspectiva que se tenía hasta entonces y que nunca volvió a ser la misma. Esta versión de Platonov, dirigida por el flamenco Luk Perceval, representa, en gran parte, la deriva que, poco a poco, ha ido tomando una corriente de la narrativa escénica contemporánea que, influenciada por los movimientos mencionados, incorpora a la representación este sentimiento trágico inherente a la existencia. Este tema, muy presente en el texto, es desnudado de forma radical en esta propuesta, concentrándose en su esencia de oscuridad, desolación y malestar para exponerla al público sin muchos movimientos y con una intensidad angustiosa. Su estaticismo resulta muy sugerente pero, al mismo tiempo, impide al espectador entrar fácilmente dentro del montaje y, por lo tanto, acabará por rendirse a una especie de estado hipnótico, o bien necesitará desconectar o recrearse en los detalles como haríamos con una pieza de museo. Sin embargo, hay que reseñar que el trabajo del grupo de actores es a alucinante. Su energía contenida, como una fuerza inconsciente y malsana que hay que esconder, palpita en cada uno de sus pequeños gestos, sus miradas, la postura de sus cuerpos y las acciones coreografiadas. Es por este motivo que los momentos musicales, donde se libera todo este desconsuelo, resultan lo mejor de la obra y, de largo, las partes más conmovedoras.

24/07/2016
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Jo demanava l’hora

Em sembla que ho diuen així els del futbol, art en el que no hi entenc gens. Per sort Luk Perceval l'ha baixat de quatre hores a menys de dues, però a mi se m'ha fet molt pesada i llarga. no he entés ni la música ni el que em volien explicar. Perceval també l'ha modificat molt, però com que no l'havia vist mai, no puc comparar, o sigui que tururut

Crítica completa » http://bit.ly/29VONuv

24/07/2016
Neus Mònico Fernández

Us deixo la meva valoració de «Platonov». Treballant i amb quasi cada dia amb entrades pel Festival Grec, em va ser del tot impossible poder escriure tot el que vaig veure.
“L’autodestrucció d’un personatge”
“Platonov” era una altre de les propostes internacionals que tenia moltes ganes de veure, i contràriament a moltes opinions desfavorables, a mi em va agradar moltíssim.
“Platonov” és una versió actual de l’obra homònima que Txékhov que ha dirigit Luc Perceval, un dels valors de l’escena actual, amb la que ha fet el seu debut a Barcelona.
Aquest “Platonov” és una visió condensada d’aquesta gran peça sobre l’amor i l’autodestrucció, considerada como el ”Don Joan” rus; aquell home que estima a totes les dones. Però a diferència del Don Joan de Moliere ,aquests dubtes el fan patir i sentir-se infeliç.
En aquesta obra, Platonov (Bert Luppes) festeja a tres dones. Són tres dones que pertanyen a diferents etapes de la seva vida. Per un costat està la Sasha (Katrin Lohmann) , la mare del seu fill, l’ Ana Petrovna (Elsie de Brauw), la seva eterna amiga i finalment la Sophie (Laura Mentink), el seu gran amor de joventut. No sap quina triar, en realitat, cap d’elles l’omplen.
Tot comença amb el suïcidi de Platonov i a partir d’aquí comença la història de forma retrospectiva.
A l’escenari nou actors, tots estan estàtics, uns alineats de cara al públic, d’altres d’esquena. Passen els minuts…, molts minuts… ens volen transmetre la melancolia de l’ànima russa. A l’ambient es respira avorriment, monotonia, quotidianitat. És la rutina de la vida russa. De fet el primer comentari que podem escoltar, ( al cap d’uns deu minuts aproximadament), és a l’Ana dient: “Estic avorrida…”.
La posada en escena que ha triat Luk Perceval és del tot contemporània. L’escenografia creada per Philip Bussmann, hi predomina un gran piano de cua, de color negre, col·locat sobre unes vies de tren que no van enlloc, que travessen en diagonal tot l’ escenari.
Luk Perceval a part de jugar amb el text, l’ha fet més entenedor. Ha reduint considerablement les vuit hores que durava l’obra original, eliminant algunes trames per quedar-se amb el més essencial. També ha suprimit a la mitat els personatges, centrar-se amb els més rellevants. Així a part dels nou actors, L. Perceval incorpora a la funció a un pianista.
El pianista és el jazzman nascut a Braunschweig, Alemanya Jens Thomas, n’ha fet la composició. A part de tocar, canta, fa sons guturals i comentaris improvisats que serveixen per donar intensitat al muntatge. La seva feina és molt important en aquest espectacle. Des de la improvisació, la seva música ens transmet les emocions dels personatges, el seu estat d’ànim i les tensions que hi ha entre ells. El piano es va movent lentament, quasi sense adonar-nos, fins al final de la funció.
Cada personatge té una personalitat i llenguatge peculiars, fins hi tot els podríem titllar d’absurds. Són personatges solitaris, que ens mostren el que esperen cadascun d’ells de l’amor. La feina que fan tots els actors és realment increïble. És admirable la seva capacitat de transmetre, des de la immobilitat dels personatges, amb tan sols amb la seva mirada i la paraula.
En definitiva un espectacle del que vaig sortir del tot satisfeta, i que hagués repetit sens dubte.

09/08/2016
Juan Carlos fernández

Excelente resultado el que consigue Perceval con la escasa escenografía y la parquedad de movimientos de los actores, en el que el idioma y los subtítulos no son impedimento para su correcta comprensión. Perceval extrae de ellos la máxima expresión gestual para transmitir la desesperación, soledad e incomprensión de los verdaderos sentimientos de Misha; quien choca una y otra vez con esos personajes que creen quererle, pero que sus miradas perdidas en el infinito le desgarran aún más y le conducen a un final al cual nos lleva físicamente el piano de cola y emocionalmente el pianista, con una interpretación vocal y musical absolutamente acertada en cada uno de los registros.

24/07/2016

Deja tu opinión