Patetisme il·lustrat (10 maneres diferents de començar un espectacle)

Las dos primeras escenas de este espectáculo demuestran que Carlos Santos, con 75 años de edad a las espaldas, es y será un provocador de primera línea. A nadie más se le podría ocurrir esta boutade, donde se ríe de él mismo, de su obra e incluso del público. Pero no hay en todo el espectáculo ningún argumento, ninguna sentencia ni ningún mensaje aleccionador, sino una interrogación constante sobre el proceso de creación y sobre las formas de trabajar que lo han mantenido en activo durante tantos años. Por eso encontramos el trabajo con objetos cotidianos (las aspiradoras), con elementos fetichistas multiplicados (los zapatos de tacón rojos) o bien con composiciones de los setenta, recicladas ahora en forma de grabaciones. Santos ya no es aquí el músico virtuoso ni el compositor de renombre, sino un espectador de su obra que incluso acabará comiéndose, literalmente, sus propias partituras. De todos modos, no hace el viaje solo… La actriz Mònica López, la bailarina Dory Sánchez y la percusionista Núria Andorrà lo acompañan de forma impoluta en la aventura, convirtiéndose en cómplices y simbolizando el papel de la mujer dentro de su obra. Un autohomenatge visceral y nada amable que ningún admirador de Santos se tendría que perder.

Carles Santos és un artista únic i polifacètic alhora. Compositor, pianista, actor, cineasta, escenògraf, performer, poeta...en fi, un geni.

Amb “Patetisme il·lustrat”, Carles Santos ens torna a sorprendre. És un espectacle, on no hi falta sentit de l’humor, ironia i les seves oníriques fantasies eròtiques. No es música, ni és teatre, ni és dansa, sinó, la unió de totes elles, creant un espectacle molt visual, ple d’erotisme i provocador.

Sobre l’ escenari una actriu (Mónica López), una ballarina (Dory Sánchez) , una percussionista (Núria Andorrà) i en Carles Santos, que en aquesta ocasió, surt sense el seu piano de cua.

Hi ha moments realment difícils de classificar, com el de la percussionista vestida de cuir negre i cordills vermells, que utilitza les natges del compositor com a instrument musical. D’altres espectaculars i originals com quan la ballarina dansa amb un aspirador o es mou entre una gran multitud de sabates vermelles. Moments de gran erotisme, com la coreografia de la gàbia metàl·lica o el moment de les partitures de música impresa, que pot desencadenar passions i desitjos plens de sexualitat.

Tampoc hi podien faltar les sabates de taló, ni els complements on predomina el color vermell, com les grans cortines del fons o la jaqueta i sabates de taló vermelles que lluïa l’actriu Mónica López.

Santos busca la musicalitat en tot el que fa, en les paraules, en el moviment,...i ens la fa visible. Per ell tot és música.

Com diu el mateix Carles Santos “...el meu text és la música. No he comès l’error d’anar a l’espai teatral amb la idea de fer teatre”

Carles Santos és imaginació, creativitat, força, energia. Fetitxista, vermell, negre, talons.

Anar a veure un espectacle de Carles Santos és sorprenent. Podrà agradar o no, però el que si és segur que no deixa a ningú indiferent.

Em refereixo a entendre-la. Pot haver-hi tantes lectures com espectadors, però el que sí està clar és que Santos mai es repeteix, fins el punt de que aquesta vegada no hi ha posat ni piano. Santos sense piano? Doncs sí. En compensació ens ha ensenyat el cul, i amb això no vull dir que a les cases que no tenen piano ensenyin el cul, només vull significar la diferència amb les performances anteriors. No cal que digui que és un espectacle transgressor i arriscat que te moments de tot, alguns d'autènticament fascinants. Podrà agradar més o menys, però penso que ningú s'ha avorrit.

http://bit.ly/1Ylh9S5