Gelabert Azzopardi: Nom

Nom, l’últim treball de Cesc Gelabert, és un diàleg multipolar, sense jerarquies, entre els intèrprets / ballarins, el músic, la il·luminadora, el coreògraf i la dissenyadora de vestuari tal com ens va comentar el propi Cesc a l’inici de la funció.

Enmarcat en el cicle de dansa contemporània programat pel TNC, és una coproducció del Teatre Nacional de Catalunya, una càpsula específica per a l’espai concret, amb improvisacions i matisos diferents en cada sessió.

La improvisació en la dansa és igual que en la música. Quan es manté una confabulació amb un bon guió i unes directives prèvies, es produeix la màgia. I en aquesta proposta cada element dansa, música, llum i vestuari és van unir.

Una técnica de creativitat on tots els elements tenen el seu moment, la seva presència i el seu moment. Sense la necessitat de tenir tot planificat, sense tota la informació del que pot ocórrer. El temps i la professionalitat tenen que arribar d’una manera fluida com velen presentar-nos la seva pròpia execusió. I així ho percebim des de l’inici.

Igual que en la música, en la dansa la improvisació pot dependre de l’aportació diaria de cada un dels elements de l’obra. I per aquest motiu, la peça no és idéntica en un moment o l’altre. Aquesta llibertat fa que cada funció/peça sigui única en el seu propi estil.

Podeu veure la resta de la meva opinió a l'enllaç

Cesc Gelabert y Lydia Azzopardi fundan en 1985 la Compañía que lleva su nombre. Es Compañía residente del Teatre Lliure desde 2012 y desde entonces no ha parado de presentar proyectos y acumular premios.

En este proyecto Gelabert Azzopardi presentan un trabajo visual muy vistoso tanto por el movimiento de los bailarines como las coreografías, los audiovisuales, el vestuario y la música ad hoc de Borja Ramos.

Azzopardi es la diseñadora de un vestuario colorista que va cambiando en cada escena las cuales están enlazadas por la música como un hilo de unión imprescindible. Los bailarines acompañados de una música sincopada pueden realizar en algunas escenas movimientos repetitivos que van in crescendo hasta llegar a un clímax a partir del cual todo se vuelve lento, silencioso y suave. Es un cambio constante de luz, colores y movimiento que te transporta y te invade. Gelabert va entrando y saliendo del escenario participando activamente con los cuatro bailarines y dando el tono de maestro que le corresponde.

Espectáculo de una gran dificultad técnica y belleza interpretativa

Diversos cercles de llum patinen per l'escenari, es persegueixen fins que es troben  i en les seves interseccions se situen els ballarins que sembla que busquen allò que comparteixen per a crear o per a expressar quelcom.

Nom té una dosi molt important d'improvisació que permet Gelabert treballar a partir de la tensió entre la necessitat individualista d'expressar-se i la inèrcia social que ens empeny a buscar els altres i a mimetitzar-nos entre nosaltres.

En alguns moments, els cinc ballarins podrien ser un quintet de jazz actuant en absoluta llibertat per a explorar fins a quin punt l'atracció per la llibertat dels altres ens obliga a trobar-nos.

Nom és una experiència introspectiva que cerca entre l'emoció que aflora quan no sabem què farem al cap d'un segon. La possibilitat d'ensablatge ens mou de manera natural i entra en conflicte amb la voluntat de fer la nostra i de ser una mateixa.