Medusa

Medusa és un muntatge al servei d'un text, el de Ricardo Menéndez Salmón adaptat per Pablo Ley, capaç de generar un univers sencer. La història gira entorn un fotògraf de l'oficina de propaganda nazi que es dedica a documentar l'horror de la guerra i els camps d'extermini. La seva biografia tan minuciosa com falsa (encara que sembli mentida) ens proposa una reflexió sobre l'horror i la nostra capacitat per convertir-lo en art.

Amb una posada en escena abstracta que funciona com un reforç constant del text, copsant les seves imatges i accentuants els seus símbols, Medusa és un muntatge pels que ens obsessionem amb els textos i els veiem al nostre cap mentre llegim.

Més informació a Somnis de teatre

La companyia barcelonina La Virgueria, creada l'any 2009, va guanyar el X premi Quim Masó de produccions teatrals (dins del marc del Festival Temporada Alta 2016), amb el projecte MEDUSA.

MEDUSA parteix de l'adaptació que Pablo Ley va fer de la novel·la homònima de l'escriptor asturià Ricardo Menéndez Salmón, sobre el cineasta, fotògraf, dibuixant i pintor Karl Gustav Friedrich Prohaska. Una adaptació teatral arriscada amb un magnífic resultat.

Prohaska va ser un artista molt singular, obsessionat amb la desaparició i la invisibilitat, i fidel observador de les atrocitats i vergonyes humanes del segle XX. Un observador de l'horror.

En entrar a la sala ja observem als quatre intèrprets posicionats a l'escenari, Isis Martín és la primera a parlar, es presenta com una estudiant que realitza un treball de recerca sobre el personatge, i ens explica amb una fredor feridora una pel·lícula de poc més de tres minuts rodada per Prohaska, on ha filmat les execucions de jueus a mans de dos botxins que es van alternant els papers d'executor i del que enretira el cos. Ella és la que al llarg del muntatge donarà veu al testimoni de Prohaska, aquesta persona de la qual no es guarda cap fotografia, cap prova de la seva existència.

Prohaska és Pepo Blasco, en una interpretació magnifica, on ens presenta un home que sembla immune al que veu i viu. Una persona de la qual, personalment, no havíem sentit a parlar i que ens ha deixat astorats, és un home mentalment malalt?, com pot dibuixar, retratar o filmar l'horror sense immutar-se?, com pot viure normalment després de veure el que ha vist?

La seva vida, marcada abans de néixer per la mort violenta del seu pare a la Primera Guerra Mundial, va ser testimoni de les guerres a Europa en els camps d'extermini Nazis o a l'Espanya de la postguerra, de les dictadures dels anys 50 a l'Amèrica del sud i de la bomba d'Hiroshima.

Al seu costat Patricia Bargallo interpreta el paper de Heidi, la dona de Prohaska amb qui va conviure durant 28 anys i que va compartir amb ell viatges i experiències, i que va contemplar, horroritzada, la transformació del seu company en tornar dels camps d'extermini.

Sergi Torrecilla interpreta diferents papers, però bàsicament el de Stelenski, un jueu que va col·laborar amb el fotògraf al camp d'extermini i gràcies a això va salvar la vida.

La escenografía és espectacular, objectes de tot tipus omplen l'escenari, maletes, llibres apilats, rellotges, prestatgeries, un piano, un tambor, i objectes que van baixant del sostre, jaquetes militars, vestits, estàndards, ....

Una posada en escena absolutament magnífica d'un text impactant, que fan convertir en imatges, mentalment, l'horror que ens estan descrivint. L'espai sonor d'aquest muntatge és obra de Clara Peya.

La música no està gravada, són els mateixos actors qui la interpreten.

Un text que acaba plantejant dues preguntes: es pot viure sense ideologia? Es pot mirar amb impunitat?

Una proposta terriblement dura, que impacta més pel que imaginem que pel que realment veiem.

Per veure la ressenya original, només heu de clicar en aquest ENLLAÇ