Lehman Trilogy

Que te expliquen la historia de varias generaciones familiares en torno a los negocios que las han hecho triunfar no es, a priori, un plato que me apetezca demasiado. Pero esta trilogía -aquí reducida y condensada en una sola obra- es un texto inteligente e impecable. Un texto que, con las licencias propias de un tema que abarca casi dos siglos, nos hace una radiografía muy entendedora de lo que ha supuesto el capitalismo en el mundo occidental. Y lo hace, precisamente, con un buen número de recursos estilísticos y con un espíritu juguetón que no nos hace perder el hilo en ningún momento. Es difícil mantener el interés mientras se habla de transacciones comerciales, venta de acciones o estrategias empresariales… pero Stephano Massini lo consigue, añadiendo a todo ello ironía, distanciamiento y detalles que nos desvelan el perfil psicológico de cada uno de los seis personajes de la familia Lehman.

La dirección de Roberto Romei es habilidosa y alentadora, a pesar del minimalismo formal y estético que se ha escogido. Todo se basa en la interpretación, y lo cierto es que los seis actores defienden con gran acierto un texto muy narrativo, a ratos difícil y casi siempre impersonal. Se nota un gran trabajo de disección y análisis del texto, así como un desparpajo que sólo da la experiencia y el hecho de encontrarse a gusto en un proyecto. En este sentido, valoro muy positivamente los actores escogidos, puesto que mucho de ellos no son a menudo protagonistas de muchos de los espectáculos en los que intervienen… pero aquí tienen momentos de lucimiento y consiguen brillar como el que más. Un gran trabajo para un texto que triunfa en escenarios de todo el mundo y que quedará como referente.

“Més amunt, més amunt, només perquè el motor és fort, només perquè el motor és un bòlid”

És la primera vegada que l’obra de l’italià Stefano Massini “Lehman Trylogy”, es veu a casa nostra, i això, com us podeu imaginar, crea un interès per el públic més enllà de qui l’interpreta o la dirigeix. Així que de seguida que podem, adquirim les entrades per tal de no perdre’ns aquesta oportunitat. De vegades la pots o no encertar...En aquest cas l’he encertat de ple !!! És una obra del tot imprescindible!!!

“Lehman Trylogy” és la història de Lehman Brothers, el banc d’inversió nord-americà que va desencadenar la crisi econòmica, ètica i social més greu dels últims vuitanta anys. Una història que comença amb el somni d’un dels germans Lehman, en Henry Lehman; un jueu alemany que marxa a New York en busca de fortuna. El seguiran els seus dos germans, en Mayer i l’Emanuel. Tots tres formen un gran equip: un té les idees, l’altre és la raó i el tercer és l’executor. Amb ells i els seus descendents coneixerem quina ha estat l’evolució i decadència del capitalisme modern ( la creació de la gran indústria, la borsa i dels entramats de les entitats financeres). Una història parale.la a qualsevol altre gran empresa capitalista, amb l’únic objectiu de guanyar diners.

-Estem davant d’una obra mestra amb un text realment extraordinari, ple d’ironia i d’una gran profunditat humana. S’utilitza la rèplica repetitiva per donar més èmfasi a aquelles coses que són de gran importància.

-Sota la fantàstica direcció de Roberto Romei, sis actors magnífics: Santi Ricard (Henry), Òscar Muñoz (Emanuel), Jordi Rico (Mayer), David Vert (Philip), Jacob Torres (Herbert) i Rubèn Eguía (Robert). Durant quasi tres hores, el públic hem gaudit d’unes interpretacions fantàstiques. S’ha notat que hi ha connexió entre els actors ,i això ha fet que tots brillessin per igual dalt de l’escenari.

-L’escenografia de Roger Orra m’ha agradat moltíssim. Es tracta d’una tarima plana que va creixent i transformant-se, de forma piramidal, al mateix ritme que es va creixent i creant-se l’imperi de la família Lehman.

-El vestuari i caracterització que ha triat Marta Rafa està molt cuidat i triat amb molta cura. Si ens fixem bé, ens adonem que va evolucionat al llarg de l’obra a mida que van passant les diferents generacions. Diferents teixits i colors en les robes, la utilització de l’armilla en els primers anys, les sabates, el rellotge de cadena al de pulsera, la mida de la corbata ( més llarga a mesura que l'armilla passava de moda), fins i tot la manera de fer el nus de la corbata és diferent per cada època.

El fet de descalçar-se i llençar l’americana, per representar la defunció de cada membre de la família, m’ha semblat molt original i tot un encert.

La música de fons i alguns efectes sonors per recrear l’incendi dels camps de cotó, un altre encert.

En definitiva un espectacle rodó,rodó,rodó.

Com podeu veure a mi m’ha agradat moltíssim, i tot al contrari del que opina molta gent, no se m’ha fet gens llarg.

Quan la gent treballa de valent és nota; i el públic, que no som “tontos” ho agraïm i valorem amb forts aplaudiments.

En definitiva, penso que és un dels imprescindibles que no us hauríeu de perdre d’aquest Grec.

Felicitats a tot l’equip!!!

Si ho féssiu faríeu el ruc perquè l'obra de Massini mereix ser vista i la direcció de Romei també, tot haver-hi passat la tisora perquè l'original durava quasi set hores i de tretze actors l'ha passat a sis. Una producció del Piccolo amb Ronconi, però a Milà van millor de pasta que aquí. Tot i així, el resultat és admirable, i és fascinant veure com aquest teatre documental i de denúncia entra com el millor de ficció, amb l'intensitat d'un Shakespeare o la fluïdesa d'un Goldoni. Doncs queda dit.

Crítica completa » http://bit.ly/2995u9g

Una obra de Stefano Massini, el mateix autor que ens va oferir els textos de “Crec en un sol Déu” i “Dona no reeducable”que hem pogut veure al Lliure aquesta mateixa temporada. En aquest cas ens explica la història de Lehman Brothers, el banc d'inversió nord-americà que va desfermar la crisi econòmica més gran dels últims anys.

L'obra original constava de tres parts: "Tres Germans", "Pares i fills" i "L'immortal", i tenia una durada de set hores. Roberto Romei ha reduït l'obra a menys de la meitat del temps i l'ha aixecat amb sis actors que eren tretze en el text de Massini. Un treball d'interpretació brutal.

La història de la nissaga es presenta a través de la narració, els personatges es presenten a ells mateixos i molt sovint fan servir reiteracions per remarcar fets.

Una nissaga que de comerciants esdevindran intermediaris de la compravenda del cotó, del cafè, del carbó, del petroli i acabaran obrint un banc amb seu a Nova York. Constantment busquen noves fórmules d'expansió invertint en automòbils, aeronàutica i cinema.

Malgrat que ens ha agradat moltíssim, especialment per la seva posada en escena i per unes interpretacions memorables, creiem que el text ha estat excessivament retallat en aquesta versió de Roberto Romei; el resultat ha estat força digne, malgrat que s'ha convertit gairebé en una narració sense diàlegs... una mena de classe d'economia i d'història del capitalisme, que almenys nosaltres ja coneixíem prou bé. La pitjor part se l'ha emportat la teòrica "tercera part" d'aquesta trilogia ("L'immortal"), i és que l'hem trobat massa accelerada, aspecte que no ens ha acabat d'agradar. És per aquest fet, que la nostra valoració cargolaire no arriba a ser la màxima de 5 cargols voltaires, com ens hauria agradat atorgar a aquesta magnífica producció.

És una llàstima que no puguem veure a casa nostra la versió completa d'aquesta "teòrica trilogia", que malgrat que en la seva total extensió hauria arribat a unes 7 hores, bé es podria haver representat en 3 representacions separades, com de fet ja s'ha fet en altres ocasions.... o inclús també seguides, per què no?... com en aquella memorable "Tragèdies romanes" d'inesborrable record. Una gran ocasió perduda.

Per llegir la valoració sencera cliqueu AQUÍ

Siguiendo la estela del teatro documental, tan presente últimamente, que expone hechos reales con espíritu de denuncia, Lehman Trilogy narra la historia completa del nacimiento, esplendor y caída del famoso banco de inversiones norteamericano a través de su clan familiar de propietarios. A diferencia de otras propuestas de intenciones similares, el espectáculo aborda la trama con una predisposición narrativa total a aportar detalles de la vida de los protagonistas (sueños, aspiraciones, manías, personalidad…) que enriquecen el relato como si se tratara de una por película de la saga El Padrino. Este envoltorio de elementos propios de la ficción (sean estrictamente verídicos o no) sirve para dar un interés personal y psicológico a los hechos, y apoyar la intencionalidad crítica del discurso desde una mirada más humana. De hecho, el verdadero objetivo de la obra no es transmitir datos económicos sino, al contrario, usar la casta de los Lehman como metáfora de la evolución del capitalismo, desde su fundación hasta la decadencia actual. El montaje, sin embargo, es excesivamente narrativo; se echan de menos diálogos, gags u otros recursos que rompan la monotonía del discurso, especialmente, en la primera parte, donde carece también mala leche, acidez y sentido del humor. Por eso y su larga duración, a ratos se hace lenta y pesada. Afortunadamente, la pieza va creciendo en ritmo e ingenio y se acaba ganando el público en su tramo final. También la puesta en escena y las soluciones escenográficas resultan muy eficaces y el trabajo actoral se encuentra a la altura de las circunstancias.

Des de fa uns anys, la paraula crisis econòmica està en boca de tots en major o en menor mesura, però realment no moltes persones estan al cas dels origens d'aquesta. Potser gairebé tots tenim una vaga idea difuminada de tot plegat, però no suficient per demostrar que ens ha dut a la situació actual. En aquest sentit, l'obra de Stefano Massini ens apropa a la història dels Lehman Brothers i ens narra els seus origens i la seva evolució al llarg de tres generacions. No obstant, l'interés en l'obra no esdevé únicament temàtic, fent que aquelles persones que no estiguin interessades en temes econòmics puguin gaudir igualment d'aquesta. Això es deu al fet d'estar-nos explicant la història d'una nissaga, la qual es presenta encertadament a través de la narració, permetent exposar detalls sense necessitat de representar-los tots i cansar innecessàriament a l'espectador. A més, el fet d'haver sis actors en escena i una direcció dinàmica i excel·lent de Roberto Romei fa que les gairebé tres hores de muntatge amb entreacte no es facin molt pesades.

Una altra virtut és l'hàbil ús de l'escenografia, la qual aconsegueix narrar al llarg de l'obra l'evolució viscuda pels personatges, adquirint aquesta vida pròpia. El seu disseny és del tot encertat i se li atorga un significat metafòric com el que Romei va utilitzant al llarg de la funció en diversos elements visuals i en la mateixa posada en escena. De fet, aquesta esdevé excel·lent i la intensitat amb la que treballen els sis actors aconsegueix portar la història amb ritme i eficàcia, sent el pilar de la representació i el seu propi tret característic.