La criatura del Dr. Frankenstein

Vuelve José Sanchis Sinisterra a Barcelona. Esta vez con su última obra: La criatura del Dr. Frankenstein.

Siempre recordaremos el otoño del 2023 en el que el dramaturgo y fundador de la Sala Beckett (1989), fue homenajeado con un ciclo de seis espectáculos, cinco lecturas dramatizadas, charlas, mesas redondas y más actividades. Tuvimos la ocasión de entrar en el inmenso universo de Sanchis Sinisterra y fue inolvidable.

Con su imparable actividad creativa, y basado en El informe sobre la Academia de Kafka, en esta ocasión, da vida y sentimientos al personaje creado por Mary Shelly como ha hecho otras veces con personajes extraídos de obras de Shakespeare como Julieta en la cripta o La noche de Molly Bloom, del Ulises de James Joyce. Sanchis juega con los mitos del teatro, los descontextualiza y les da otra vida, otra oportunidad y nos ofrece otra mirada en clave de humor.

Ahora da vida a La criatura del doctor Frankestein que se presenta en una Academia Científica para obtener el prestigio de ser humano. Con la riqueza léxica y expresiva a la que nos tiene acostumbradas el autor, la criatura monstruosa, abominable, hecha a piezas de restos humanos, de animales y otros artefactos, nos explica cómo han sido los últimos dos siglos de su vida, cómo ha ido alcanzando sentimientos de persona humana que justifican su entrada en la Academia.

Este ser monstruoso, esta anomalía creada artificialmente por un científico tiene la capacidad de observar a la persona humana que quiere ser y nos muestra, a través del trabajo sublime del actor, Ferran Audí, lo monstruosa que puede ser también la humanidad de la que él desea formar parte.

Sanchis hace deambular a este monstruo humanizado por un mundo contemporáneo con una mirada irónica y triste que nos lo hace más cercano. La escasa iluminación de Isabel Prandi crea un clima oscuro mejorado sólo con la luz que le da el pañuelo rojo que lleva al cuello como símbolo de elegancia para presentarse ante los académicos.

Para demostrar su humanización, este ser casi persona detalla a los miembros de la Academia a los que se dirige constantemente, las treinta y siete cualidades humanas que ha ido adquiriendo. El público nos convertimos en académicos, lo escuchamos, lo entendemos, lloramos y reímos con él y, si fuera por nosotros y no fuera teatro, le permitiríamos el acceso a esta noble y prestigiosa institución.

Que una figura cabdal per al nostre teatre com ho és Sanchis Sinisterra espolsi un dels textos que encara té al calaix dels malendreços, és una bona notícia t’ho miris com t’ho miris. Que ho estreni la “nova” Sala Atrium és un exercici de coherència amb l’organicitat de la programació d’aquesta temporada dissenyada amb idees clares i una aposta definitiva per una sèrie de muntatges atrevits i amb capacitat per a dialogar amb la nostra contemporaneïtat.

La criatura… situa el monstre de la novel·la de Mary Shelley efectuant un discurs per a  “l’acadèmia” a qui ja s’havia dirigit a principis del segle XX el simi d’Informe per a l’acadèmia de Franz Kafka, amb l’objectiu de sol·licitar l’ingrés dels anomenats éssers humans. La criatura mira d’argumentar què és allò que segons el seu parer el converteix en humà i, de passada és clar, ens obliga a preguntar-nos què és allò d’específic que ens converteix en humans a nosaltres mateixos. Pel camí, reflexiona sobre els conceptes de creació, de creació artística i d’identitat entre d’altres.

Sánchez Sinisterra atorga el pes de la posada en escena en Ferran Audí, el protagonista del monòleg, i despulla d’escenografia l’espai. Audí tindrà només la companyia d’un focus i una cadira. El disseny d’il·luminació d’Elisabet Prandi Chevalier crea les penombres necessàries per a donar rellevància als diferents estats d’ànim que transita el personatge.

La interpretació d’Audí es fonamenta en dos eixos que mesclen bé, com ho són l’humor i la melancolia. Aconsegueix, a més, no caure en l’excés i l’histrionisme a què la naturalesa del personatge convida i és capaç de transmetre tristesa, desesperació i fins i tot orgull quan cal, sense necessitat d’estridències ni tòpics. No vull deixar de dir que, en un moment donat , Audí canta amb una sensibilitat desbordant el clàssic espiritual Sometimes I feel like a motherless child com si fos el gran Jimmy Scott.

A La criatura… la frontera entre allò que és humà i allò que no ho és es difumina, i l’espectador és convidat a replantejar-se la seva naturalesa i la seva relació amb els mites de ficció que al llarg de la història han intentat explicar-nos als éssers humans.

He vist "La criatura del Dr. Frankenstein" de José Sanchis Sinisterra a la Sala Atrium, i he de dir que m’ha impactat molt. El treball de Ferran Audí és impressionant. Interpreta la criatura amb una intensitat brutal, plena de dolor, fragilitat i força alhora.



"La criatura del Dr. Frankenstein" ens mostra el monstre parlant en primera persona. Una història emotiva i reflexiva sobre com se sent algú que només busca ser estimat, però que tothom rebutja. Un monòleg intens que ens fa pensar sobre la solitud i la necessitat d’acceptació.



La criatura ens convida a reflexionar sobre com tractem aquells que considerem "diferents" i sobre la importància d’acceptar-nos els uns als altres, no per com som físicament, sinó pel que som en essència. És una història que parla de la humanitat, però des de la perspectiva d’un ésser que només vol ser vist com a tal.



Aquest monòleg no és només el relat d’una criatura que busca el seu lloc, sinó una metàfora per a qualsevol de nosaltres que, en algun moment, ha sentit que no encaixava, que no era prou bo o que no era vist pel que realment és. Però ara em pregunto: és aquesta necessitat d’acceptació el que em fa humà, o és el que em condemna a ser un monstre durant la resta de la nostra vida



El treball de Ferran Audí és simplement espectacular. Fa una interpretació molt potent, plena de matisos, que transmet perfectament el dolor, la solitud i la humanitat del monstre tant de cara al públic quan es dirigeix als presents com a la resta del monòleg.



Per donar encara més força al personatge, porta unes alces que el fan més imponent i un maquillatge molt elaborat que transforma completament la seva aparença. Però més enllà de l’aspecte físic, el que realment impressiona és la seva expressivitat, la manera com es mou, com parla (o fins i tot quan calla). Una feina molt treballada i valenta que demostra la gran qualitat actoral d’Audí. Un paper difícil i intens, que ell defensa amb una veritat colpidora.



Tot i això, he de dir que, personalment, la proposta m'ha atrapat molt durant la primera mitja hora, però a mesura que avançava, he anat desconnectant una mica. Potser per ritme o estructura, m'ha costat seguir el fil com al principi. Amb tot, és una aposta valenta i molt treballada, que ha valgut la pena veure.

Si voleu veure la resta de la meva opinió.