John & Jen

A dins del món de la psicologia es considera que és un mecanisme de defensa donant un seguit de virtuts i defectes propis o de tercers en algú altre, mirant de recuperar o recrear tot allò que ens agrada o no ens agrada a fi d'obtenir una estranya recompensa.

Això ens fa protegir, desprotegir o sobreprotegir les nostres relacions, éssers estimats o simplement conegut sense que gairebé ens n'adonem.

En el cas nord-americà, que és una cultura que s'ha projectat sobre nosaltres de manera exagerada, també. Amb aquells selfmade man que no tremolen i que emprenen llargues carreteres físiques per assolir certes empreses vitals, deixant tot el que érem nosaltres pel camí per trobar-nos amb aquesta nova persona que som i serem a partir d'aquest moment, o com farem un nou camí quan s'hagin cremat tots els cartutxos fent allò que tan bé fan i diuen els nord-americans: "cremant ponts".

És la relació d'en John & Jen des de la distància, de ser germans inseparables i les promeses que es van fer fins a adonar-se del mateix engany al qual es van voler sotmetre per estar bé o com es remeten a nous enganys per recuperar allò que es va esguerrar i a l'hora de recompondre-ho, s'adonen que falten peces.

I és en els nous éssers estimats que coneixem o creem, que posem totes les peces i característiques d'aquells que trobem a faltar i no podem recuperar perquè ja fa massa temps que no podem fer marxa enrere. I com que tots fem -exactament- el mateix, alguns ho assumeixen o ho adapten, de la mateixa manera que nosaltres també ens adaptem al nostre canviant entorn, o ens conviden a anar-nos-en al pedregar.

És a John & Jen on veiem tot el nostre afany a mirar de redreçar la trajectòria de tots aquells que són unes bales perdudes i com sovint oblidem que nosaltres també ho som. De com esdevenim una col·lecció de mals endreços, neguits i un reguitzell promeses trencades que mirem d'oblidar, així com un reguitzell de promeses que mirem de no trencar costi el que costi, donant-nos aquella mínima integritat que ens manté amb vida i que ens recorda que no estem fets a prova de bales, però de vegades, ho sembla.

A mesura que les produccions cada vegada es distancien més del públic i ens submergim en el món de l'autocomplaença artística, ens sorprèn més encara la reposició d'aquesta peça que ja és la tercera vegada que es veu a les nostres platees, una obra que defuig de la forma i del cripticisme habitual, és el que és i no ha de ser res més que el que és: Una història que passa al voltant d'un menjador, d'unes quantes fotos i de molts mals endreços vitals.

I potser no ens cal més que això. Una mica de seny i sentiment.

Una mica de veritat sota la partitura d'Andrew Lippa, que tot i ser, de vegades recarregat, dona la sensibilitat necessària a la peça i que els nois de la producció catalana en tenen cura i saben com fer-la anar àgilment.

L'espai, en el quadrilàter que és la sala gran del Teatre Gaudí, s'aprofita extensament i les escenes es van creant a poc a poc, i podem passar ràpidament d'un saló menjador a un estadi de baseball, sense gairebé adonar-nos amb unes llums ben executades i un espai ben rumiat i plantejat, que juga amb certa magnificència i la intimitat de totes les històries que passen al costat nostre sense que gairebé ens adonem.

Anna Valldeneu i Marc Pociello són germà i germana, mare i fill, però també totes les possibilitats que poden haver-hi entremig. Ells dos per omplir tota l'escena en companyia de tres músics, però només ells dos. És inevitable acabar pensant en el Our Time del Merrily We Roll Along de Sondheim que ara es troba en la recta final de funcions, amb aquell constant "me and you, me and you...", i ens adonem que, per damunt del fet de "matar al pare" (o mare), només hi ha allò a escena i no cal res més, un "me and you".

Ells dos, en tots els encerts i en totes les desgràcies. Un amor necessari que s'ha de cremar i conservar les cendres, perquè l'au Fènix tingui raó d'existir.

 

John & Jen és un musical amb música d’Andrew Lippa, lletra de Tom Greenwald i llibret de Lippa i Greenwald. És un espectacle de dues persones sobre les relacions primer entre un germà i una germana, John i Jen. Es va estrenar a l’off-broadway novaiorquès al juny de l’any 1995 i se’n va fer una revisió el 2015.

S’ha de dir que és millor no tenir gaire informació de l’argument de l’obra. Perd tota la màgia del mateix si saps el que succeeix al final. Tret dels diferents períodes de temps en els EUA, els rerefons d’aquests anys pots veure com segueix la història dels protagonistes amb el del país.

Aquest musical dirigida per Xavi Duch, al que estem acostumats a veure com a protagonista en nombrosos musicals (“Tick, Tick … boom”, “Sugar”, ..) i adaptada al català per David Pintó; amb una bona facturació al que estem acostumats.

Dos únics protagonistes, amb música en directe. Marc Pociello i Anna Valldeneu m’han emocionat, canvi de registres en cada moment de la seva història. Una gran complicitat entre tots dos actors/cantants. Marc Pociello i Anna Valldeneu, amb unes increíbles veus ens transporta del 1952 al 1990 en una estructura narrativa que enganxa, en aquest musical.

Aquesta estructura narrativa, durant aquests vint anys, es veu en algunes de les lletres de les cançons. Això fa que els dos intèrprets tinguin una gran capacitat vocal amb diferents registres. I ho fan d’una forma magistral.

Una proposta que m’ha complagut. Tot i una escenografía minimalista, és perfecte per donar els punts necessaris en els diferents moments temporals de l’obra.

Us animo a anar-hi a veure-la.

Si vols veure la resta de la meva opinió podeu veure-la al següent enllaç

Un Musical de petit format, JOHN & JEN amb música d’Andrew Lippa i lletra de Tom Greenwald, ambientat en la canviant societat nord-americana, entre els anys 1950 i 1990, centrant-se en la complexitat de les relacions entre germans i entre pares i fills.

JOHN & JEN està adaptada al català per David Pintó, dirigida per Xavi Duch, al que estem acostumats a veure com a protagonista en nombrosos musicals (“Tick, Tick … boom”, “Sugar”, “Guapos & pobres” …), i sota la direcció musical de Filippo Fanò. La producció porta el segell de La Factory Produccions (Vocal Factory).

Amb només dos intèrprets a escena, un gran esforç actoral i una gran càrrega de dificultat vocal, Marc Pociello i Anna Valldeneu ens ho han donat tot, ens han emocionat, i ens han fet viure la seva història mostrant entre ells una gran complicitat.

Marc Pociello, actor cantant al que també hem tingut l'oportunitat de veure treballar en nombrosos musicals "Generació de merda", "Molt soroll per no res" o "El petit príncep" entre d'altres, i que ens va sorprendre molt gratament en la seva faceta "només d'actor" a la proposta "Abans" que vam poder veure al Maldà en 2016.

Anna Valldeneu, cantant, actriu i psicòloga, és vocal coach i professora de veu. Va dirigir els musicals "Cançons per un nou món" i "The wild party" en aquesta mateixa sala. Per nosaltres ha estat la gran sorpresa de la nit, ja que no la coneixíem pas com a actriu i cantant i la seva veu ens ha semblat "brutal".

JOHN & JEN és la història de Jen i la seva relació amb els dos Johns de la seva vida: el seu germà menor, que va morir a la Guerra de Vietnam, obligat a anar pel seu pare, i el seu fill, un noi sobreprotegit que lluita per trobar el seu camí i en el que ella veu al seu germà, al que va no va poder salvar.

Una història que ens porta des de la infantesa de tots dos a l'adolescència, la separació i la mort, per tornar a reviure-ho amb la infantessa i adolescència del fill. Un viatge a través dels anys que ens mostra com algunes decisions poden ser determinants en la nostra vida.

Filippo Fanò dirigeix la part musical de l’espectacle amb ell mateix al piano i que compta amb José Manuel Martín a la percussió, Bernat Hernández al contrabaix i Andrea Peirón al violoncel.

En definitiva, una proposta que ens ha arribat al cor,i que compta amb unes magnífiques veus. Una escenografia minimalista i una acurada posada en escena amb una perfecta sincronització dels temps musicals. Una joia que recomanem a tots els amants dels musicals de petit format.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Dos hermanos, John y Jen, nacidos en los años 50 en los Estados Unidos, viven los cambios de la sociedad al mismo tiempo que evoluciona su relación. Con ellos nos embarcamos en un viaje a través de los años que nos muestra como algunas decisiones pueden ser determinantes en nuestra vida.

La obra, basada en el libro de Tom Greenwald y Andrew Lippa, está diriga por Xavi Duch, a quién estamos acostumbrados a ver como protagonista en alguno de los musicales de éxito de la escena catalana (Sugar, ningú és perfecte, El petit príncep). Duch utiliza su experiencia para presentarnos esta historia llena de canciones emotivas y con una carga importante de dificultad vocal que sus dos protagonistas, Marc Pociello y Anna Valldeneu, superan con nota.

Cualquier amante de los musicales tiene la obligación de ir a ver este espectáculo íntimo y personal, donde los dos personajes van creciendo y, con ellos, su experiencia, sus dudas, sus miedos y su personalidad. No os negaré que estamos ante un texto dramático, pero con toques de humor que hacen sonreír al espectador entre canción y canción.

La complicidad entre los dos actores refleja al 100% el amor fraternal y, este, es uno de los grandes aciertos de esta obra: el reparto. Pociello y Valldeneu se dejan la garganta y el alma en su interpretación y, eso, hace que el espectador viva con ellos su historia.

La puesta en escena es mínima, pero con aquello estrictamente necesario. No sobra ni falta nada y, aquí, Duch nos descubre su faceta de director, marcando los tempos musicales y poniendo énfasis en aquellos momentos que realmente provocan que la historia funcione.

Aunque la historia engancha, y mucho, porqué quieres saber hasta dónde llegará, sí que es verdad que la parte final del montaje se alarga innecesariamente y se podrían recortar algunos momentos que, aunque importantes para la evolución de la historia, a veces se estiran demasiado.

En definitiva, dejaros llevar por esta aventura musical que os removerá un poco el alma, al mismo tiempo que os contagiará de ritmo el cuerpo.