Grinder, el musical

Abans de Grindr, la única possibilitat que tenien els gais per lligar era en un bar, en una associació o en una discoteca . Més tard va aparèixer internet, les webcams i l’smartphone,…, fins arribar a Grindr, la primera aplicació geosocial gai llançada per l’iTunes App Store. Grindr és actualment l’aplicació de mòbil més gran i popular del món dins la comunitat gai, on poder xerrar, lligar i conèixer nois homosexuals i bisexuals. Grindr identifica la ubicació física de l’usuari per mostrar-li aquells nois que estan més a prop, i que també estan fent servir aquesta aplicació.

La idea d’aquest musical “Grinder” va néixer ara fa un any, a causa d’una experiència del director d’aquest musical, Davo Marín, com a usuari d’aquesta aplicació.

 

El dia que vaig anar-hi el 90% de públic era gai. Amb això no vull dir que em sentís fora de lloc, tot i que en un principi… sí una mica descol·locada. La Companyia Retorcia ens han volgut vendre que aquest musicals és per a tots els públics, indistintament de ser o no gais. No hi estic del tot d’acord. Moltes de les bromes que es diuen durant l’espectacle només les entenien ells (tots reien molt i jo no pillava res de res). El que tampoc podia entendre és que els fes gràcia que es dirigeixin a ells com a "maricas", o com a "vosotras".

 

Què és grinder?

-Grinder és una festa, una trobada entre amics, un lloc on poder dir el que pensen, expressar-se amb total llibertat i parlar sense cap mena d’embuts.

-Un musical divertit i provocador, que passa de la ironia a la crítica.

-Un cabaret amb més d’una vintena de cançons. Algunes molt divertides, altres de caire informatiu (tots guarnits amb perruques de colors i vestits llampants ens parlen de les malalties que es poden contagiar per transmissió sexual, com la gonorrea, l’hepatitis, la sífilis, el VIH i l’herpes), d’altres molt critiques com la de les faltes d’ortografia amb un retrat d’en Paco realment de caire irònic, o la cançó que han dedicat al ministre Wert, amb una Miss Grinder molt enfadada cantant "cómeme el coño Wert", que ens va fer riure i aplaudir a tots de valent.

Els cinc personatges d’aquest musical estan inspirats en usuaris reals. Mitjançant els seus “noms de batalla”, representen els estereotips que podem trobar en l’aplicació. Empotrador (David Teixidor), Busco-novio (Alberto Espinosa), Discreto (Alex Marteen), GymxGym (Joan Vall) i Culo- Tragón (Oscar Domínguez) representen els prototips de cinc nois que podem trobar dins l’aplicació Grindr, encarnada per Miss Grinder (Irene Hernández), la personificació de l’aplicació, una fusió entre la mare, la millor amiga i la pitjor enemiga de tots ells….Miss Grinder és possiblement la part més cabaretera de l’espectacle.

 

No importa que les lletres de vegades no rimessin, ni que algunes veus grinyolessin…, el que verdaderament importa és que diuen el que volen dir, sense embuts i en veu alta.

Tal i com adverteix la companyia RetorCía “aquest espectacle no es apte per a ments tancades , ni moralistes estrictes”, tot i que alguns amics gais la van titllar de típica festa de "locas".

És cert que una gran part del públic s’ho ha passat molt bé. Malauradament a mi no m’ha acabat de convèncer, però com diu un bon amic..."para gustos los colores".

Este es el estribillo de uno de los himnos de Grinder. El musical y el que creo que mejor resume la naturaleza e intenciones de este montaje que no es para todos los públicos.

Sin complejos, sin pelos en la lengua y con un gran sentido del humor, Grinder construye una historia poblada de arquetipos que celebra una forma concreta de entender el mundo de las relaciones, en este caso homosexuales. En Grinder encontraremos mucho sexo, mucho humor pero, sobre todo, mucho orgullo.

Si entráis al teatro con ganas de pasarlo bien y dejaros contagiar por el buen ambiente que se respira, saldréis con una sonrisa en los labios.

Más información en Somnis de teatre

Parece que la Compañía RetorCía, que, anteriormente, nos había ofrecido un teatro más reivindicativo y comprometido con Vete a la mierda, mí amor o Discordants, ha decidido, en esta ocasión, embarcarse en un gran proyecto comercial ideado para ser consumido por el sector más frívolo del público homosexual masculino. La ligereza y el humor grosero no tienen nada de malo pero hace falta, en cualquier caso, usarlo con inteligencia y con un sentido de la transgresión genuino si se quiere, de verdad, ir más allá de la vulgaridad. Desgraciadamente, Grinder. El musical no tiene la capacidad de aportar nada más que un buen puñado de ocurrencias descaradas para divertir su nicho de mercado y, ni así, logra su objetivo. Al texto le falta ingenio, originalidad y sorpresas: cae constantemente en la repetición y la gracia fácil y, por lo tanto, el agotamiento hace que la fórmula deje de funcionar. El problema, además, es que su pretensión de venderse como gran musical (con merchandising de camisetas y CDs, y un photocall incluido) les obliga a ampliar la duración de unas tramas insustanciales y les condena, al mismo tiempo, a quedar en evidencia por no asumir sus limitaciones presupuestarias y la poca calidad de sus canciones. Por momentos, genera cierta simpatía pero de poco sirve cuando la propuesta ni siquiera ha decidido si quiere parecerse más a un éxito de Broadway, un espectáculo de sketchs o un cabaret del Molino. Es decepcionante comprobar cómo, con seis protagonistas, el autor no es capaz de desarrollar ninguna historia con un mínimo de interés. Y esto es así por su excesiva sumisión a los estereotipos que no les permite construir unos personajes tridimensionales con conflictos reales ni nada que valga la pena. El humor, muchas veces, se basa en estereotipos, esto no es nuevo; pero una cosa es usarlos como vehículo de un estilo de comicidad y otro es ser prisionero de su estigma. Llegados a este punto, ya no sirve la excusa de la comercialidad. No nos engañamos: Smiley fue todo un éxito y estaba bien escrita, bien dirigida y, en definitiva, bien hecha.