Els Brugarol

Molts som els que suscribim lemes d’igualtat i feminisme, tenim la democràcia com un valor, exigim bons convenis de treballadors i sortim al carrer a reivindicar els nostres drets. Ara bé, què passa quan els altres exerceixen aquests drets i ens esgarrapem, aleshores, el nostre privilegi d’estatus quo? I és que la coherència interna no és fàcil. I a can Els Brugarol, l’obra de Ramon Madaula que inclou un toc autobiogràfic, ho saben perfectament. Protagonitzada pel mateix Madaula (pare), Jaume Madaula (gendre) i Estel Solé (filla) veurem sobre l’escenari com l’espurna que incendia la seva relació és el canvi d’ordre del cognom d’un fill. Una qüestió aparentment superada en un món avançat, obert i progressista com el nostre, no? No obstant, això és només l’excusa, l’última causa de la batalla familiar: a partir d’aquí es començarà a disparar sobre tots aquells pilars on tant cofoiament crèiem tenir una actitut moral inqüestionable: la identitat familar, el consum responsable, la comoditat dels diners. I inevitablement, l’espectador se sentirà interpel·lat.  I és que el cap i a la fi, no som tant diferents els uns als altres. I aquí, amb Els Brugarol, una obra lúcida i punyent, en tenim un bon exemple.

Els Brugarol ens mostra damunt l'escenari el trasbals que suposa un canvi de patrons.

Què passaria si el teu fill/filla es planteja invertir els cognoms i posar el de la mare al davant? Una pregunta que pressuposa una resposta favorable en els moments actuals que vivim on el feminisme va prenent el seu lloc però difícil d’ entendre per molts encara, sobretot per a les generacions avant-passades que han normalitzat aquests signes patriarcals durant anys...

I és que la pregunta amaga d’altres intencions. I la resposta també. En el fons no els agrada que els desbanquin ( doncs aquest és el sentiment major)

Els Brugarol, mes enllà de la comèdia entretinguda que pot semblar, amaga molt més, es una crítica a la societat patriarcal, als prejudicis i a la hipocresia de la burgesia catalana que sota una aparença progressista accepta el feminisme sempre que no els toqui d’a prop.

La obra també és tota una al·legoria de la manipulació...

quan l’ Anna es planteja intercanviar els seus cognoms, el pare comença a maquinar la manera que se’n desdigui oferint una oportunitat única al seu gendre de dirigir l’ empresa familiar qui alhora haurà de convèncer la seva xicota a desdir-se’n per tal de poder acceptar la proposta.

Així doncs assistim a la representació de la manipulació en estat pur, on tots els arguments antisistema del gendre s'esfumaran quan ell mateix ha de convèncer l’ Anna perquè no es canviï els cognoms.

Ella només li posarà una condició però. Voleu saber quina és?

Doncs haureu d’anar a veure l’espectacle😊. A banda del rerefons prou seriós, el riure està assegurat.

La obra, segons el seu autor, es crea a partir d’una anècdota personal i ens presenta una història ben filada de cap a peus.

La interpretació dels actors és d’una naturalitat brutal, en destaco la d’en Ramon Madaula en el seu personatge doble d’ Antoni Brugarol, cap d’una de les sagas familiars mes conegudes de Sabadell. I la d'en Jaume Madaula, el gendre ( i nebot en la vida real) que apunta maneres.

Els diàlegs amens de fina ironia estan molt estudiats, diria que mesurats escrupolosament.

L’escena final és el colofó de la obra  quan l’ Antoni surt d’escena deixant l’ Anna i el gendre parlant amb el seu fill per videoconferència...

Per què marxa d’escena l’ avi en aquest punt i final tan crucial?

Per mi el missatge és clar... i és que els prejudicis no tenen edat.

 

 

La burguesía catalana, y supongo que la de muchos países occidentales, ha tenido tradicionalmente sus castigos. Este tipo de peaje que han tenido que pagar por su ambición y la acumulación de riqueza ha venido, casi siempre, por parte de los hijos. Antes les salían comunistas o hippies, y ahora les salen gays, okupas o concienciados con el medio ambiente, la igualdad de género, el desarme, etc. Esto ha dado pie a incontables tramas cinematográficas y teatrales, en general en forma de comedia. Els Brugarol forma parte de esta tradición de teatro costumbrista; eso sí, actualizado y ubicado a Sabadell.

Ramon Madaula ha construido un texto pulido y bien armado que ganó el año pasado el premio Josep Ametller de Teatre. Su construcción, y sobre todo el giro final, lo alejan del típico teatro de bulevar, o vulgarmente dicho teatro de «tresillo». Ahora bien, no nos tenemos que engañar, estamos ante un teatro que tiene sus reglas y sus personajes arquetípicos. El mismo Madaula interpreta al patriarca de una rica familia de Sabadell que empezó con el comercio de esclavos en Cuba para seguir después con las fábricas textiles y, desde hace unos años, con la creación de dispositivos electrónicos. Su interpretación es impecable, convenientemente matizada y sobre todo juguetona. Se permite incluso hacer guiños a maestros como Joan Capri, y encarar una parte final donde la transformación nos demuestra que estamos ante un gran comediante. En definitiva, un gran actor.

Es cierto que el conjunto nos puede parecer, a ratos, un poco anticuado o convencional. Incluso la parte crítica, que la hay, queda excesivamente suavizada, aunque no se puede negar que como artefacto cómico funciona a las mil maravillas. A juzgar por la reacción del público, se prevé que habrá Brugarols por mucho de tiempo…

Per considerar-ho un hobbie de jubilació, com em va confessar en una entrevista, Ramon Madaula està demostrant, a poc a poc, que l’escriptura de teatral li va bastant bé. Després d’Ignots, L’electe i Adossats, el reconegut actor torna amb una peça que, novament, juga amb els mecanismes de la comèdia de conflicte senzill, per treure a la superfície, en aquest cas, els draps bruts, les contradiccions i la hipocresia de la burgesia catalana. Es nota que Madaula domina el gènere i gaudeix com a autor dels seus girs, la tensió còmica i que cuida i deixa en evidència, al mateix temps, als seus personatges. L’obra està dividida en tres parts, de les quals la millor és la que el té a ell com a protagonista. La seva presència, el domini del to i el ritme fan del seu duel intel·lectual amb el seu gendre (en la ficció) tot un divertiment. Les següents dues escenes mantenen l’interès, però fan que trobis a faltar que el seu personatge sigui tan central com al principi. En qualsevol cas, Els Brugarol és una peça efectiva i graciosa que s’atreveix a fer una radiografia sobre la idiosincràsia de les classes altes del nostre país com poques vegades s’ha vist. I, a més, ho fa de la manera més intel·ligent: fent que la crítica sembli inofensiva.

Podríem comptar amb els dits d'una mà totes aquelles comèdies que hem vist i que des del minut 1 ja podem intuir com acabarà o quina serà la trama o, pitjor encara, saber com aniran les bromes... A casa els Brugarol això no passa. Ramon Madaula ha construït una comèdia dramatúrgicament cuidada, on les converses flueixen fàcilment, tots els temes dels quals es parla són rellevants per la creació dels personatges i les converses van picades.

Els tres personatges, però en concret el gendre i el sogre, tenen tots els seus moviments ben marcats com si es tractés d'una coreografia infinitament assajada que resta naturalitat als personatges i les seves reaccions reals. Els tres actors són protagonistes d'uns fets que creuen que són prorrogables, però que serà inevitable que acabin esdevenint realitat. Un exercici on la balança dels principis i els interessos personals anirà d'una banda a l'altra i tots tres sabran defensar-los amb escreix.

De tot plegat, el més difícil és interpretar un personatge com el d'Estel Solé. Amb poc temps sobre l'escenari s'ha de demostrar la intensitat del paper i la força de les paraules, el que acaba sent una interpretació hiperrevolucionada i distanciada de la realitat. Tot i això, aquesta comèdia cuinada per Ramon Madaula té tots els ingredients necessaris per ser un èxit, i la complicitat amb el seu nebot real n'és un. El que passa a casa els Brugarol és àgil, intel·ligent i divertit.