El Nino: Allà on és més fàcil veure-hi

Primer de tot el que he de dir sense cap mena de dubte, que ja podeu compar entrada abans que finalitzi aquesta obra. Aquest cop vam tornar a l’Escenari Joan Brossa, a veure “El nino: Allà on és més fàcil veure-hi”; un monòleg magistralment interpretat per Enka Alonso i dirigit per Loredana Volpe. És un text cru d’Irene Petra Zani que es va poder veure com a lectura a la Sala Beckett.

Amb l’excusa inicial d’un fet que sorprèn inicialment, una dona té una relació amb un ninot i que durant l’obra veurem d’on surt i neix aquesta relació. Però com en qualsevol ceba quan l’obrim surten capes i capes per poder conèixer d’on ve tot.

Primer veiem les inseguretats de la protagonista. Inseguretats davant la gent, inseguretat pel seu cos, pel que dirà la gent, per ser un centre d’atenció que no es vol. I veiem que aquesta angoixa interior vindrà d’un problema que sorgeix més endavant.

Més tard, veiem que hi pateix un problema d’anorèxia. Com sempre acompanyat per les inseguretats de la protagonista per tot el que li ha succeït.

Més endavant veiem que hi ha un abús que va patir de petita. Primer amb els temors que no hi ha res, que és un joc. De mica en mica aquest joc es converteix en tocaments, en assetjament i directament en abús. Una part molt fosca i molt creïble. Com vas veient com la nena primer ho veu com un joc i posteriorment (sense entendre exactament com) és quelcom que li fa mal.

Veiem la transició que fa la protagonista fins al fons de l’infern personal. I com aquest fet l’ha anat modelant en el que és ara, una persona amb inseguretat, amb por i solitària. Tant que al final l’única relació que pot dur a terme és amb ella sola i un nino completament il·lusori com el seu propi amic, company i amant.

La interpretació de Enka Alonso m’ha encantat. M’ha anat atrapant de principi a fi. Et veus en la seva pell, en les seves pors i fins i tot en l’amor que necessita i que al final ha de donar-li amb el nino que és aquell que l’acompanya i que sense jutjar-la està en tot moment.

Podeu veure la resta de la meva opinió clickant l'enllaç.

 “El Nino” és un monòleg interpretat per Enka Alonso i dirigit per Loredana Volpe, que va néixer  a partir de l’obra “Il Bambolo”, un text de la italiana Irene Petra Zani que es va poder veure com a lectura dramatitzada, formant part en el context d’una residència de creació a la Sala Beckett.

Es tracta d’un monòleg intens i potent, en el que tot el pes de l'espectacle recau en la intèrpret i en el text. Ja us avanço que el text és molt potent i la interpretació d’Enka Alonso és BRUTAL!!!

Un monòleg, que dona conversa a un altre personatge que també té molt protagonisme. Es tracta d'un ninot inflable de plàstic, d'aquests que venen en un sex-shop. Aquest nino és el seu escut, el seu flotador, algú a qui aferrar-se ,els seu confident, el seu jo interior, és la seva veu, és aquell a través el qual diu tot alló que ella no pot o no gosa dir.

Enka Alonso ho dona tot dalt de l’escenari. Possiblement és un dels papers més difícils que li ha tocat d’interpretar, d’aquells que fan mal a l’ànima i que segurament li provoquen un desgast físic i psicològic en cada representació . Ella ho viu i ens ho fa sentir. De vegades ens mira als ulls, poques vegades. Jo vaig sentir el dolor d’aquella nena. Em va impactar molt.

L’obra tracta de la patologia de l’anorèxia, entesa aquí en el sentit de símptoma i defensa arran d’un abús patit durant la infantesa. La protagonista trasllada el seu dolor mental al seu cos autodestruint-se ella mateixa, castigant allò que va provocar el desig. L’abús introfamiliar és un dels més estesos i silenciats. És un dels grans tabús de la nostra societat.

És una obra molt dura. És el relat d’algú que ha patit molt. Algú que tot i sent la víctima se sent culpable. Algú que el temps se li fa etern per la gran càrrega que porta a dins. Algú a qui no se la cregut. Algú que un dia va dir NO.

Una bona dramatúrgia, una direcció impecable i una excel·lent interpretació són motius suficients per anar a veure aquesta petita joia.