Dos familias

José Pascual Abellán ens presenta un tema tan delicat com suggerent, el qual s'ha plasmat en una història en la que resulta difícil posicionar-se i en la que ens obliga a reflexionar al respecte alhora que les entranyes dels personatges queden al descobert de forma brillant. En aquest sentit, els diàlegs adquireixen un punt de realitat molt alt, els quals són defensats per uns actors que transmeten els diferents matisos del dilema emocional en el que es troben. D'aquesta manera, l'autor es mostra franc amb les dues parts implicades en la història, deixant-les parlar sense prendre partit i permetent a l'espectador plantejar-se les diferents postures presentades alhora que els personatges van seguint el seu propi camí.

L'autor ens mostra algunes de les dificultats emocionals per les que poden passar les famílies d'acollida quan els nens han de tornar amb els seus progenitors, sense deixar de reflectir les dificultats que també viuen aquests últims. Així, es presenta hàbilment tots dos punts de vista fins arribar a confrontar-los, tot oferint proximitat i permetent empatitzar amb les dues parts de la història. D'aquesta manera, la duresa de la situació es viscuda per l'espectador a través d'un constant estat de tensió provocat pel patiment perfectament transmès dels diferents personatges, entenent les seves pors, contradiccions i accions, però per sobre de tot comprenent els diferents encerts i errors que poden anar cometent, els quals els fan humans.

A un lado, la familia de acogida. Al otro, el padre biológico. A un lado, un matrimonio –Anabel Totusaus y Eduardo Telletxea – con medios y posibles, que ha pasado dos años cuidando del que también es su hijo. Al otro, un exalcohólico y exdrogadicto –intensísima interpretación la de Pau Sastre-, quien tuvo a su hijo sin saber que iba a ser padre, y quien se ha esforzado al máximo para recuperarse y recuperarlo. ¿Con quién debe quedarse el niño?

El debate está servido, sin que la dramaturgia de José Pascual Abellán nos dé una respuesta clara. Sin buenos ni malos. Sin juicios ni moralejas...

Lee la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-dos-familias/ 

Una de las grandezas del teatro es que puede tener motivaciones muy diferentes, y todas muy valiosas, como divertir, entretener, emocionar, criticar, reivindicar, innovar, denunciar o hacer reflexionar sobre algo. Sin embargo, también puede tener el objetivo (y, a veces, esto lo olvidamos) de poner el foco sobre los pequeños dramas cotidianos que, sin hacer demasiado ruido, nos rodean y tienen su importancia, su propio conflicto y su propio dolor. La virtud más grande de Dos familias es su realismo y la capacidad de mostrarnos una realidad triste y muy habitual, que no tenemos demasiado presente, en la que no hay buenos ni malos más allá, quizás, de la falta de empatía de un sistema demasiado frío.

Escrita por José Pascual Abellán, la obra nos explica el drama que puede suponer la acogida de un niño a la hora de tener que devolverlo a los padres biológicos, cuando se da la circunstancia. El planteamiento es sencillo pero juega muy bien sus cartas, no es partidista y combina con acierto la emotividad de la historia con una sobria narración de los hechos. El director Sergio Arróspide mide con destreza las interpretaciones de los actores que, en busca de una naturalidad muy apropiada, nunca pierden la verosimilitud a pesar de pequeños desajustes que, con rodaje, desaparecerán. En este sentido, el trabajo de Pau Sastre resulta especialmente destacable por su ternura e íntima fragilidad. En resumen, se trata de una propuesta interesante, que genera debate y que, a pesar de su simplicidad y algún giro repentino, está muy bien construida y ejecutada.

La acogida de niños es una realidad parcialmente desconocida, pero constituye uno de los mayores actos de generosidad que puede hacer una persona por otra: cuidar de su hijo temporalmente, mientras el otro recupera el control de su vida. ¿Pero qué pasa cuando acaba esta acogida? De eso es precisamente de lo que habla Dos familias, del momento en que unos padres de acogida tienen que devolver al niño a su padre biológico, y de todos los sentimientos que eso provoca tanto en los unos como en el otro. Miedo, inseguridad, nervios, tristeza, emoción y una larga lista de sensaciones que se narran de una manera objetiva, sin sensacionalismo, con todo el respeto, la empatía y la ternura que pide la situación, y que dan lugar a una historia sencilla pero emotiva, que conmueve y hace pensar sin jugar con el espectador.

Más información en Somnis de teatre

De vegades és molt complicat voler fer el bé a algú i no patir-ne les conseqüències. Qui són les víctimes… els pares biològics, els pares d’acollida… o els nens?

 

“Dos famílies” és un text de José Pascual Abellán, dirigit per Sergio Arróspide i interpretat per Pau Sastre en el paper de pare biològic i Anabel Totusaus i Eduardo Telletxea en el de pares d’acollida, que ens fa reflexionar sobre les implicacions emocionals que comporta l’acollida d’un nen.

 

El que m'ha agradat molt de l'obra és que no intenta posicionar-nos ni a favor d’uns, ni d'altres, sinó que ens mostra una mirada neutral sobre dos punts de vista diferents, on hi ha, per damunt de tot sentiments.

 

La Cristina i en Marcos no poden tenir fills, però aquesta circumstància no els ha impedit de  complir el seu desig de ser pares. Fa un parell d’anys, en comptes d’adoptar, van decidir acollir a casa seva a un nadó el qual la seva família biològica no se’n podien fer càrrec (la mare havia mort i el pare era un home amb addiccions). El “problema” apareix quan al cap d’un temps en Miguel, el pare biològic d’en Lluís, s’ha reinserit i espera amb il·lusió el retrobament amb el seu fill.  Aquí comença un espiral de sentiments per totes dues bandes. Per un costa el patiment emocional de la Cristina i en Marcos davant la separació del nen, mostrant-nos les seves pors, angoixes i fins hi tot l’egoisme que els suposa aquesta separació, i per un altre veurem a un home, en Miguel emocionat davant l’esperat retrobament amb el seu fill, a l’hora que ens mostra les seves pors davant una situació que li és del tot desconeguda… el de ser pare i fer-ho bé.

 

 

A “Dos famílias” vaig poder viure moments de molta tensió, on les emocions cada cop van guanyant més terreny. Vaig emfatitzar amb tots ells.  Vaig entendre les seves  reaccions, les seves pors, angoixes, i patiment emocional.

Tots són víctimes. Tots tenen la seva raó. Tots tenen sentiments.

 

El retorn és un moment tan difícil com la separació del nucli familiar, tant per els pares com per els infants.

L’acolliment no és per complir “el somni de ser pares”. Quan algú decideix aquesta possibilitat ha de tenir clar que no té garantia de futur, sinó que es tracta d’un acte de solidaritat. Que pot ser per a un temps determinat, o per a tota la vida, però sempre s’ha de tenir clar que tu ets “provisional”.

Hi ha una frase de l’obra que ho resumeix tot molt bé:  “El problema es que, el primer dia, no nos despedimos de el”

 

Us recomano que no us la perdeu. És una obra imprescindible per moltes raons: el text és boníssim, està molt ben dirigida i extraordinàriament interpretada. Tres actors, molt ben documentats, que fan una feina increïble. A mi m’han emocionat.

 

No badeu, ahir entrades estaven exhaurides i molta gent es va haver de quedar al carrer.

****/ *****

 

La Sala Porta4 ha programat DOS FAMILIAS durant els diumenges del mes de febrer i segons ens van comentar, al mes de maig es representarà també a La Vilella. Per poder tirar endavant el projecte José Pascual Abellán, va impulsar la creació de la nova companyia “Dos familias”, formada pel mateix Abellán, l'actriu Annabel Totusaus, els actors Pau Sastre i Eduardo Telletxea i el director Sergio Arróspide. L'estrena oficial la va acollir la desapareguda Sala Trono, de Tarragona, a l’abril de 2016, on va obtenir un gran èxit de públic i crítica.

Una peça de les que arriben al cor, pel text i per unes interpretacions tan convincents que hem acabat plorant amb els protagonistes i ens ha permès posant-se en la pell de tots tres, ara amb un, ara amb l'altre. Un text que ens parla de les implicacions emocionals que l'acollida d'un nen representa per a les dues famílies: la dels pares biològics i la dels pares acollidors. Un text que va ser elaborat després d'un treball d'investigació al voltant del tema mitjançant la col·laboració de famílies i associacions que treballen amb nens d'acollida.

DOS FAMILIAS ens parla d'un nen de dos anys, en Lluís a qui el seu pare biològic no coneix, en Miquel va ser apartat del nen en néixer per problemes amb les drogues i amb l'alcohol. La mare del nen va morir sense conèixer el seu fill. Ara, en Miquel, ha recuperat el control, ha deixat de beure i drogar-se i vol recuperar al seu fill. Té molta por. Se sent insegur. Però ho desitja de tot cor. La seva alegria és desbordant quan li comuniquen que li tornen la custòdia del nen i que el podrà recollir l'endemà.

La Cristina i en Marc són els pares d'acollida d'aquest nen al qual han cuidat com si fos fill propi. Reben la notícia de què el pare biològic ha recuperat la custòdia i per tant han de deixar anar al nen. Tenen molta por. Es neguen a acceptar de bon grat aquest fet.

Tots tres al llarg de la representació faran un gir de 180 graus respecte a la seva primera reacció. La trobada entre tots tres es tensa i aporta algun moment còmic al gran drama que estan vivint.

Unes grans interpretacions. Una gran direcció. Un magnífic text. Una gran nit de teatre. Una producció que es mereix un gran recorregut a les sales de Teatre de tot Catalunya.

Si desitgeu llegir la valoració original sencera, només heu de clicar AQUÍ