Descripció d’un paisatge

Josep Maria Benet i Jornet va escriure a finals dels setanta un text atrevidament mordaç i crític, desbordant de reflexió sobre les relacions no només polítiques sinó també personals: una història en una ciutat convenientment mediterrània (i modernista, però tanmateix, ep!.. imaginària), a la que dues germanes retornen després d’una dècada a l’exili.

Totalment recomanable. Repartiment molt ben sincronitzat, dirigit amb finesa mil·limètrica, i amb un magnífic Carles Martínez acompanyant al públic durant noranta minuts de ritme àgil i dinàmic: no deu ser fàcil aconseguir una entesa coral tan natural i fluïda com la que té lloc a l’escenari de la Sala de Baix de la Beckett.

Especial menció, també, a l’èmfasi que es posa des dels propis personatges en el seu caràcter purament fictici. És sorprenent (i fins i tot desconcertant) la plena consciència de la seva naturalesa irreal: la seva existència pertany a un entorn literari, dramatúrgic, i així ho verbalitzen amb tota naturalitat. Un exercici trencador de perspectiva que dota la representació d’un enfoc i un caràcter molt propis i singulars.

Muy sorprendido salgo de la Sala Beckett después de ver esta obra de Josep María Benet i Jornet.
Un cuento sobre la venganza. Dos hermanas que vuelven a su hogar después de 10 años en el exilio. Vuelven buscando venganza. Cruel, brutal y buscando justicia.

Reconozco que la obra según avanzaba me iba gustando a pesar de lo predecible que me iba pareciendo. Buenas interpretaciones, un montaje muy bien aprovechado, una iluminación magnífica…
Hasta que llega el momento de plot twist y todo se desmorona. Y ahí es cuando la historia me ha atrapado totalmente.
Realmente este montaje está creado con cariño y se nota.
Se merece muchas más butacas ocupadas de las que había hoy en la sala. Todos a verla!