Conte de Tots Sants

“CONTE DE TOTS SANTS” al Maldà, inspirat en Dickens però que incorpora un plantejament diferent i interessant.
Uns esperits prou còmics (el patós i graciós amb el contrapunt del seriós) es proposen redimir un empresari dolentíssim. Per aconseguir-ho, han d’introduir-se als seus somnis i atreure’l cap al costat lluminós de la vida, més enllà de l’estupidesa i egocentrisme dels selfies i les xarxes, i el no veure tot el bé que podem fer i que ens envolta si obrim els ulls. Dit així, pot sonar a ensucrat; doncs no, també hi ha mala llet, molt d’humor, ironia, paròdia i un finmal intel·ligent.

Com és habitual a la sala, un molt eficaç ús de la il·luminació i la mínima però útil escenografia ens traslladen a diferents espais , acompanyats pel piano. I amb la vessant musical és on l’obra guanya. En Jofre Bellés ha adaptat peces de diferents musicals (admeto que molts no els coneixia) amb unes lletres que encaixen perfectament i molt, molt ben interpretades per David Anguera, JB, Miguel Ángel Sánchez i Lluna Pindado (una debilitat). aquestes peces són tene molta força dramàtica i guien el muntatge.
La pega és la part més narrativa, que per mi, es fa lenta i repetitiva i buscant el riure fàcil. Cert que vaig triar un mal dia, amb molts actors amics dels intèrprets; ja sabeu: riures continus i ben sorollosos i fora de lloc.. Segueixo pensant que passats els primers minuts, no ajuden gaire a qui està a l’escenari.
En RESUM: Llàstima que la musical no sigui la part de més pes al muntatge.

Què passaria si els esperits del Conte de Nadal de Charles Dickens visitessin un empresari del Segle XXI? Aquesta és la guspira que encén el foc de la brillant adaptació de Jofre Bellés (dramatúrgia) que ens mostra un món oníric on la crítica i la moral caminen de la mà de la sàtira i l’humor cap a un infern, a voltes real, a voltes il·lusori, que ens somriu contínuament.

Sota la direcció escènica de Maria Voronkova, El Maldà acull aquest musical per redimir la superficial vida que, recolzada per les xarxes socials, ens allunyen dels valors més profunds de l’ésser humà. I aquest missatge que podria esdevenir moralitzador (de fet, el conte original de Dickens ho és) apareix en aquesta adaptació amb un gir de rosca, usant la ironia com a catalitzador. I és que riure’s d’un mateix, de la superficialitat i l’egoisme que alimenta l’actual societat és a més de saludable, necessari; Conte de Tots Sants ho fa d’una manera sensacional. Perquè si alguna cosa fa creuar la frontera entre la correcció i l’excel·lència en una història és el to. I Conte de Tots Sants és capaç, al mateix torn, d’abocar-nos a la reflexió i al riure, a la denúncia i al divertimento, a la reencarnació i a la vida…

Sota una escenografia austera però suficient, el piano pren un paper protagonista i les veus de David Anguera, Jofre Bellés, Miguel Ángel Sánchez i Lluna Pindado (el quadre actoral que apareix a escena) brillen dins de les cançons que formen part de l’argument. Dos esperits novells i maldestres intenten redimir l’ànima d’un home condemnat per l’avarícia i la tirania. Però no serà una tasca gens senzilla: el manual no explica com lluitar contra les xarxes socials, els ateus o la veïna pesada… Ens trobem en un espai molt reduït. Tot i així, la separació d’escenaris i atmosferes queden delimitades, de forma magistral, per un escaient joc lumínic que embolcalla l’espectador i l’endinsa en el món dels somnis; la història corre àgil i el temps desapareix.

Sobre l’escenari, algun petit entrebanc, fruit dels nervis de l’estrena. Però la consistència del projecte aguanta de forma reeixida una funció divertida i amena; on s’endevinen crítiques ferotges en rèpliques aparentment innocents; on els personatges queden retratats pels seus actes, on els espectadors tracten d’allunyar-se d’unes veritats que de vegades sacsegen les pròpies ànimes. Hom surt del teatre somrient, amb la sensació que durant poc més d’una hora i quart el rellotge s’ha aturat… i que la música, les cançons i la cohesionada interpretació dels seus actors han transportat el pati de butaques cap al món dels esperits, de l’infern i dels malsons. La por apareix, però, quan comprovem que coneixem algú, potser a nosaltres mateixos, que no viu tan allunyat del que acabem de veure … i entre esgarrifances i riures veiem la porta de l’infern més a prop.