Bartleby

Quan ja ben entrat el segle XXI, sociòlegs i politòlegs (i tots plegats) segueixen sense poder-se imaginar quina forma ha de tenir un món no capitalista i, per tant, mentre encara no som capaços d’albirar el final d’un sistema cada vegada més atroç, és oportú tornar a un text com el Bartleby, de Hermann Melville, gairebé dos segles després de la seva publicació. És important, també per a redimensionar una història (la del “I prefer not to”) que ha estat desvirtuada i banalitzada a base de samarretes estampades i d’interpretacions que es queden en la part més cosmètica de l’assumpte.

Llàtzer Garcia, adaptador i director, posa el focus en la figura del narrador, l’advocat de Wall Street que ens refereix els fets de Barleby i que deixa veure l’efecte que l’experiència amb l’escrivent ha tingut en ell mateix. La decisió de fer aparèixer a escena només l’advocat és important. D’una banda, com dèiem, posa l’èmfasi en aquest personatge, i no és descabellat pensar que està representant el sistema econòmic i, per extensió, la manera com la societat ja havia assumit uns valors determinats; d’una altra, té una conseqüència purament dramàtica que condiciona la resta de decisions de la posada en escena: la gestualitat i el moviment d’Albert Prat han de fer visibles la resta de personatges.

L’actor, sol a l’escenari, és capaç de modular i matisar els diferents moments de la història que està explicant mitjançant la inserció, absolutament orgànica, dels diàlegs de Melville en el pla temporal de la narració que està fent al públic. La intensitat de la interpretació, així com el treball de cos fan presents la resta de personatges, inclòs Bartleby. Els diversos graus de desesperació de l’advocat quan afronta l’actitud del seu treballador, acaba per conformar-lo com a epítom de la impossibilitat de la societat per a entendre la decisió de no fer, de no actuar, de no produir, de negar-se a participar en un mode de vida que et permet, en el millor dels casos, a malviure.

Hem dit que l’actor està sol, però no és del tot cert, perquè l’escenografia de Sebastià Brosa i, sobretot, la il·luminació de Laura Clos complementen l’excel·lent feina d’Albert Prat. Les ombres a les parets ajuden a crear els personatges absents i a crear els espais de què parla el narrador amb una gran eficàcia. La relació de les llums amb l’evolució de l’advocat també col·labora a mostrar la contaminació a què l’actitud nihilista de Bartleby ha sotmès el seu cap, que potser s’hi ha vist reflexat d’alguna manera.

El Bartleby de Llàtzer Garcia és un exemple d’adaptació del gènere narratiu al dramàtic, de respecte per l’esperit del relat de Melville i de capacitat per a entreveure la potència que segueix tenint el text per a interpel·larnos a aquestes alçades.