Quim Noguero

Un autor per tenir en compte, per estar pendents del que faci: l’argentí Claudio Tolcachir, que en aquesta ocasió, al teatre Romea, fins i tot es va permetre encarnar en persona un dels protagonistes. La seva peça El viento en un violín és d’una veracitat humana tremolosa i perfecta, agafada en viu, palpitant i delicada, justa i emotiva. L’obra no sembla teatre, dit en bé de les seves virtuts, sinó un tros qualsevol de vida. Els personatges es fan estimar (gairebé tots) o odiar (una). Recordem-los: 1) la mare que ha ofegat psíquicament el fill perquè el considera culpable de la mort del seu bessó, només néixer, és a dir, de la mort del nen que pel fet mateix de […]

Fins i tot en els punts forts ens hem de saber contenir. Les ressonàncies malenconioses de Yesterday que connota el títol no sols provenen del fet que els personatges a estones semblin enyorar una antiga pau perduda, sinó del caràcter antològic dels deu anys de la companyia britànica que hi planteja la seva coreògrafa, Jasmin Vardimon, d’origen israelí. La bellesa plàstica és indiscutible en el vessant més visual de l’obra, amb alguna escena com la del combat de plomes final que gairebé remet a explosions corals equivalents de Pina Bausch. De fet, com en la coreògrafa alemanya, les imatges no pretenen pas recloure’s en si mateixes, autosatisfetes, sinó descobrir als espectadors veritats humanes que ens quedin properes, clixés socials, estats […]

Treball de setge entre personatges, d’aproximació i suplantació progressiva, de mimetisme camaleònic dels caràcters, de substitució més que no pas d’intercanvi. Alma i Elisabeth, la versió de Persona (1966) d’Ingmar Bergman que ha dirigit Magda Puyo a la Sala Muntaner, és un treball d’augment de moltes lupes concentrat sobre dos caràcters, sobre dues psiques femenines, subratllada una (l’actriu, Elisabeth) en el que calla i l’altra (l’infermera, Alma) en la verborrea gairebé compulsiva amb què s’hi apropa, una defensa que no deixa de ser el seu revers dialèctic, tan encobridora com aquell mutisme. En la pel·lícula, els silencis eren més explícits que en aquesta versió teatral, que té més ritme, i on la ingenuïtat conservadora de l’Alma (Marta Marco) guanya pes […]

El francès Aurélien Bory és un mag de l’escena. Fa dos anys convertia una grua en un personatge viu a Sans objet  i ara a Plexus agafa una ballarina tan completa i física com la japonesa Kaori Ito i la torna una mena d’ànima en pena. Enmig d’un bosc filamentós, dins una mena de xarxa plujosa de fils elèctrics inquietants, atrapada com en un teranyina, Ito sembla flotar dins d’aquesta pasta. Al començament, per com s’enfonsa en una gran tela negra, és com si la ballarina tornés a l’úter matern, com si s’enfonsés en una vulva per tornar a flotar en el líquid amniòtic. I l’ecografia que ens presenta Bory és una aproximació no tan sols física, sinó emocional, un […]

El petit Dalí  té un tresor en els personatges secundaris, un tresor dels de veritat, dels que defensa directament l’obra: la mina imaginativa que guardem dins nostre. En canvi, hi resulta un pèl naïf i pedestre la figura del personatge principal, la del petit Dalí, aquí rebatejat com a Salvi, potser per connectar amb els escolars d’avui, potser perquè els d’Únic Produccions no saben que Salvador Dalí ja en tenia un altre, de diminutiu: Vador. A vegades es cau en el tòpic reelaborat a posteriori sobre la fama del personatge més que del pintor, com quan se’ns presenta el retrat del jove artista Dalí no tant com un noi amb cambra pròpia, per dir-lo com la Woolf, sinó com un […]