Carles Armengol Gili

La gran virtut d’aquesta obra, com ja passava a Litus, és que cau simpàtica. Està feta amb carinyo, i es nota. Els actors creuen en el projecte i el resultat és altament eficaç. L’altra qüestió és que no passa de «divertiment», i aquí es queda… que no és poc. Alguns voldran trobar-hi una obra gay de referència, d’altres hi veuran la comèdia de l’any. Molts aplaudiran que s’abordin determinades qüestions de «l’ambient», com si fos una peça generacional dins d’un determinat col·lectiu. Jo hi vaig veure sobretot moments còmics aconseguits, altres de tòpics i fins i tot algun semblava sortit del club de la comèdia. L’arquetip mai juga a favor, i en aquest sentit hi vaig trobar a faltar una mica més […]

Tot i ser una obra coral, la Machi es menja part de la funció amb un monòleg impressionant que tanca la primera part. Podríem parlar del text polèmic i engrescador de Mark Ravenhill; podríem parar-nos en les excel·lències d’un repartiment ajustat i eficient; podríem elogiar la direcció de Josep Maria Mestres, potser la millor que li he vist… Però en una recomanació de poques paraules la Machi també se’n menja la meitat. La seva mare és esfereïdora, un cop de puny a l’estómac que ella sap donar amb totes les seves forces. Un autèntic huracà que deixa pràcticament arrasada la segona part de la funció.

El principi de tot bon espectacle és per a mi una història que s’aguanti, que m’interessi. Després s’hi afegeix tota la resta: actors competents, direcció encertada, escenografia adequada, etc. L’última de l’autor i director Josep Maria Miró ho té tot, i la cosa no era pas fàcil perquè jugar amb temes delicats (en aquest cas la pederàstia) sempre obliga a saltar tòpics i esculls diversos. El resultat és brillant, amb interpretacions de primer nivell (que bona és Roser Batalla!) i un text que convida a reflexionar i a fer la xerrada un cop surts de la sala. Molt de teatre, amb molt pocs elements. Un èxit.

De la unió del polifacètic Marc Rosich amb el músic Guille Milkyway (La Casa Azul) i l’eurovisiva Beth Rodergas en podia sortir qualsevol cosa. Finalment tenim un espectacle familiar -abans se’n deien «infantils»- que conté missatge i melodies pop encomanadisses. És cert que podria passar per un cosí petit -o gran- del Club Super3, però també és un entreteniment que satisfà els petits i pica l’ullet als adults amb temes com la preservació del medi ambient o l’alienació que provoca la televisió en el nucli familiar. Per tant, missatges que vénen del passat en un musical clarament orientat al públic del futur.

Dóna gust retrobar-se amb un text de Calderón muntat amb ganes, passió i idees. Tot i que està treballat des d’un punt de vista clàssic i formal, res entrebanca l’acció dramàtica ni el magnífic vers. És més, gaudireu de dues hores de gran teatre i tindreu com a regal una de les interpretacions més elogiades dels últims anys, la de Blanca Portillo en el difícil paper de Segismundo. L’actriu s’aboca en cos i ànima a un dels millors personatges de la literatura, transcendint el sexe i anant a buscar l’essència d’un home lligat amb les cadenes de la raó i del control. No perdeu l’oportunitat de tornar a gaudir d’un dels textos més rics i profunds de tota la història […]