Xavi Pijoan

Coral romput és un poema en 1261 versos de Vicent Andrés Estellés, que el poeta valencià va escriure impulsat per la mort de la seva filla als pocs mesos de néixer. Qualsevol proposta que pretengui versionar CR ha de tenir en compte, necessàriament, no només el poema d’Estellés, sinó l’enregistrament discogràfic que en va fer Ovidi Montllor pel que té de determinant a l’hora d’acostar-s’hi. Tenir-lo en compte no vol dir lligar-s’hi o comprometre-s’hi, sinó conèixer-lo i mirar d’entendre la labor del cantautor d’Alcoi, que va empènyer definitivament per a incorporar el poeta al un cànon del qual encara no formava part. Marina Alegre i Marc Chornet opten per a crear les circumstàncies necessàries per a donar la veu al […]

El de “els catalans a Cuba” no ha estat un tema massa tractat pel teatre català al segle XXI, o més ben dit, no ho ha fet posant el focus on l’ha posat Sergi Pompermayer a aquesta Amèrica abassegadora que ens retorna el reflex terrible de 150 anys d’història que hem esquivat amb tanta habilitat com poca vergonya. El text s’allunya de la romantització interessada que s’ha fet de la participació catalana en l’explotació de la població negra americana al segle XIX per a posar en dubte el relat oficial almivarat que, amb els anys, ha esdevingut estructural i anquilosat en una societat desmemoriada que no ha pogut o no ha volgut saber l’origen dels fonaments del seu benestar. Pompermayer […]

El “tot anirà bé”, que entre tots ens vam endossar durant el confinament, sobrevola el muntatge que del seu propi text ha dirigit Marc Rosich i que pot veure’s aquests dies a la Sala Àtrium. Isadora a l’armari parla del confinament, d’aquell del 2020, però també dels desitjos confinats, de les pulsions enclaustrades que quan afloren ho fan amb pudor de resclosit. Però Isadora… va encara més enllà i es pregunta en què consisteix això del fet interpretatiu: en Sebastià (Oriol Guinart) i el Veí (Jordi LLordella) juguen a ser un altre, a posar-se en la pell d’un altre, potser per a trobar-se a sí mateixos, o per fugir-ne, o per a que emergeixin tants jos com sigui possible. El […]

Probablement, mirar d’entendre, des d’un punt de vista filosòficas, Final de partida, no seria més que entendre la seva pròpia inintel·ligibilitat: potser aquest n’és el tema, la inintel·ligibilitat de la peça beckettiana, i la del seu temps. Ara, gràcies en part a aquest nou muntatge que Sergi Belbel ha portat al Romea, podem decidir si els nostres temps segueixen quedant en evidència quan s’enfronten a Final… Belbel pensa i executa l’obra de l’irlandès com una paròdia del teatre mateix i dels seus elements constitutius, és a dir, els diàlegs, els personatges, el conflicte…, però també com una paròdia del llenguatge, que ja no és capaç de descriure el món en que vivim, i fins i tot, de l’ésser humà que […]

Pels qui vam viure les últimes dècades del segle XX i en tenim el seu record fresc, és a dir, per als que ja tenim una edat, la Guillermina Motta forma part de l’estol de mites populars que, gràcies als vinils dels pares o a la tele uniformitzada d’aleshores, compartíem gairebé sense excepció. El fet que la cantautora i actriu barcelonina no sigui present en la vida pública des de fa tants anys, atorga una potència curiosa a l’espectacle que Jordi Prat i Coll ha pensat i dirigit, i que Jordi Vidal interpreta al Condal, ja que permet l’espectador confrontar el record llunyà amb la mirada d’ambdós creadors. Guillermotta té forma de concert-homenatge, però gens solemne, més aviat festiu i […]