Todo lo que necesitas para ir al teatro

Flames a la fosca: Encesa veritat a les golfes

8/07/2013

Encesa feritat, si en poguéssim dir així de la veraç lucidesa sorgida del dolor, de la decepció, de les confrontacions entre la vitalitat juvenil i el desencarnament dels anys. Flames a la fosca esculpeix a llambregades els mons dels poetes amics Salvador Espriu i Baltasar Rosselló-Pòrcel. Ja en l’escenografia mateix, primer quan les piles de llibres trempen amunt juvenils com columnes gregues, després quan els volums són ales mortes escampades per terra com un jaç de flors tallades i, al final, quan en la postguerra aquest escampall apareix tapat, recobert pel gris del plàstic de bosses d’escombraries: un espai erm, eixut, estèril, que amaga a sota el llegat antic com els mobles vells tapats amb llençols a les golfes. Flames a la fosca contraposa la vitalitat dels versos encesos i vitals de l’illenc Rosselló-Pòrcel amb la serenor clàssica de la cultura judeocristina d’Espriu. El cos exultant del noi mort jove s’emmiralla en la carn macada pel pas dels anys de l’amic sobrevivent, la carn marcada que mira d’eludir la baixada definitiva del teló amb la cremor de cendres del verb. En voleu saber una? No vaig identificar qui feia d’Espriu com a Manel Barceló fins ja acabada l’obra. Pot ser defecte meu, però em sembla virtut seva, transformat de posat, d’energia, de maneres. El rigor ascètic d’Espriu s’alimenta de la riquesa de recursos de l’actor. Els canvis, amb tècniques teatrals d’humor, hi apareixen per servir la variabilitat verbal dels molts registres de l’obra espriuana. Un gran homenatge.

← Volver a Flames a la fosca