Miquel Gascon Baz

El padre és una història que angoixa perquè la podem protagonitzar qualsevol de nosaltres o persones del nostre entorn. Ens parla de la pèrdua de la memòria, de la pèrdua de la realitat, de la confusió d’una ment envellida pels anys i de com el seu entorn ho viu. Sense anomenar-la en cap moment ens parla de la malaltia d’Alzheimer. Des de la nostra butaca assistim angoixats a aquestes pèrdues de memòria o d’identitat encara que hi ha moments que, com el pare, dubtem que no siguin la filla i el gendre qui estan fent confondre la ment del pare amb intencions amagades. Hector Alterio ens sedueix i ens fa somriure malgrat la tragèdia que ens està mostrant, un paper […]

L’acció està situada en un futur força proper, en el que les noves tecnologies han evolucionat molt i permeten «viure» també una altra vida virtual, a banda de la vida real, de manera que permet a partir de la creació d’una «avatars» personals, tenir a més a més una cibervida, que amb tota llibertat de la nostra fantasia, assolir el compliment dels desitjos i passions més «fosques» que podem a arribar a desitjar qualsevol ésser humà. Explicat d’aquesta manera, sembla que estem parlant d’una mena de «ciència ficció» molt llunyana, però solament hem de pensar en el món que ara mateix ens envolta, on els mons virtuals ja ens comencen a envair…. jocs d’ordinador o mòbil on «gaudim» matant virtualment […]

En principi no teníem previst veure-la. Els comentaris en el grup de Facebook «Teatre, l’opinió dels espectadors», ens va fer decidir a comprar les entrades. I podem dir que ha estat una sorpresa i una confirmació dels comentaris positius que havíem llegit. Pensem que no es tracta d’una comèdia si bé és cert que el text conté gags que ens han fet riure, però creiem que són uns gags molt encertats i en el moment just per tal d’anar suavitzant el drama que en realitat estem veient. Un text escrit a quatre mans per Pep Anton Gómez i Jordi Sánchez i dirigit pel primer. D’una banda ens parlen de l’egoisme dels fills que fan servir els avis com a cangurs […]

Aquest passat dimecres 7 de setembre va ser nit d’estrena de temporada a La Seca Espai Brossa, i ho va ser amb una obra estrenada l’any 2007 a Madrid, que va tancar un cicle amb més de 250 representacions i un munt de premis. Ara, aquesta proposta està dirigida per José Sánchez Orosa i la protagonitza la companyia Anònima. Un conte que ens parla d’algú decent en un món indecent, de la tenacitat enfront de la impaciència, de l’idealisme enfront del pragmatisme. García (Joan Sureda), és un personatge gris i anònim que decideix lluitar fins a les últimes conseqüències per recuperar uns cèntims de més que li ha cobrat una companyia telefònica. A partir d’aquí, cinc dels sis actors interpreten […]

El Col·lectiu la Santa ens presenta aquest projecte de la dramaturga Laura Mihon dirigit per Àurea Márquez, una actriu a la qual admirem i que ens ha sorprès molt gratament amb aquesta estrena com a directora. Tres històries que ens plantegen el mateix dilema, quin és el rumb que hem de donar a les nostres vides ? Quin camí hem de prendre per intentar que la nostra vida valgui la pena ? Ens hem de conformar amb només «respirar» i deixar passar els dies? Hem de lluitar per canviar quelcom ? Hem de perseguir els somnis ? Les tres històries estan interpretades pels tres actors que realitzen uns canvis de registre realment admirables i que amb pocs elements de vestuari […]