Miquel Gascon Baz

Un text de Neil Simon, i una de les seves obres més representades arreu del món, i que ha estat traduïda al català per Josep Minguell que és també el director i un dels intèrprets de la proposta. El títol original és «The Sunshine Boys«, que fa referencia al duo còmic creat i format per Al Lewis i Oliver Clark (Al i Oli…), i que va omplir teatres al llarg de 35 anys. Onze anys després de la seva ruptura, reben una oferta d’una cadena de televisió per fer una única gal·la recordant els seus espectacles. Com van acabar barallats, el seu retrobament farà saltar totes les alertes per tal que la gravació pugui arribar a bon port. Situacions inversemblants i sortides de to, ara de l’un ara de l’altra, no fan preveure que pugui acabar bé, però quan sembla que tot està a punt del trencament total, un gir inesperat de […]

Quasi ens perdem aquesta proposta i haguera estat una llastima perquè ha suposat una grata sorpresa. Tres personatges, dues històries, realitat i ficció. Teatre dins del teatre. Una sala d’assaig i dues actrius (Asunción Sanz i Celia Vioque) assajant una escena del drama històric que han d’estrenar en uns dies. El director (Moncho Sánchez-Diezma) fa acotacions i comenten de demanar a l’escriptor canvis en els diàlegs. Vestuari i escenografia encara a mig muntar. Les actrius no estan gaire d’acord en la forma d’encarar una escena. A la ficció són mare i filla i acaben de matar a l’home que les tenia esclavitzades i s’anava al llit amb les dues. Però les dues actrius són també mare i filla en la […]

Inicialment aquesta proposta estava titulada Collar de Cranis (Varietats a la Brossa) i després del procés de creació i assajos ha quedat rebatejada com ESQUERDES PARRACS ENDERROCS que és el seu títol definitiu. Carles Santos i Jordi Oriol han conduït a aquest grup de joves creadors a la recerca de Brossa i del seu llegat essencial, en un intent d’oferir-nos una mirada d’avui sobre Joan Brossa. Brossa és el pretext per crear, per aconseguir que el jove grup d’intèrprets i escenògrafs ens obliguin a mirar. Mirar Brossa a través de l’altre. Un mira de mirar Brossa. L’altre mira de mirar Brossa a través de la mirada de l’un. I el següent mira de mirar Brossa a través de l’altre que […]

Aquest espectacle és un recorregut per la seva vida i la seva lluita per aconseguir triomfar, un espectacle que  comença amb el somni d’un nen que volia ballar. Joaquin Cortés té 48 anys, a 14 anys va ser admès com a membre del Ballet Nacional d’Espanya amb qui va ballar fins als 19 anys. Crea la coreografia de l’òpera Carmen i participa en el Festival Flamenc d’Estiu de Tòquio on és aclamat i a partir d’aquell moment decideix crear la seva pròpia companyia «Joaquin Cortés Ballet Flamenco«. Aquesta peça té una durada de dues hores i s’inicia amb dansa clàssica i contemporània, simbolitzant el que ell va estudiar als seus començaments. Opta per la fusió entre el flamenc i la dansa contemporània i vol demostrar al públic que encara té moltes ganes i força per estar dalt de l’escenari. En un moment de l’espectacle comenta que ara feia tres […]

En entrar a la sala Fabià Puigserver ens trobem als actors jugant amb una pilota, vestits amb la seva pròpia roba i cridant-se pels seus noms reals. A les pantalles laterals es projecten fotos personals dels mateixos actors. Els espectadors a banda i banda de l’escenari. Segons el mateix Rigola, el seu objectiu és difuminar la frontera entre realitat i ficció. I en paraules del protagonista Joan-Ivànov, és difícil despendre’s d’una manera de fer, d’una tradició teatral, per deixar que l’autèntica emoció flueixi sense «amagar-se» darrere un vestuari o una escenografia. Potser el més interessant de l’obra és la reacció de tots els personatges davant un Ivànov que pateix, la incomprensió i la cerca de raonaments que justifiquin la seva […]