Laura Vilar

Jerry Jeff Walker va escriure la cançó de Mr Bojangles al 1968, cançó que mereix unes línies per situar l’espectador. Tres anys abans, em plena celebració del 4 juliol hi va haver un assassinat i de manera preventiva es va detenir a tots els presents. Els empresonats, utilitzant sobrenoms per a no ser identificats, s’ explicarien la historia de les seves vides. Una d’elles, protagonitzada per un pidolaire, va cridar especialment l’atenció de l’autor quan es va entristir al recordar la mort del seu gos. Aleshores algú va demanar alguna cosa per alegrar l’estança i el vagabund es va obligar a ballar com si fos la seva comesa a la vida. Aquest rodamóns es feia dir Mr Bojangles, prenent el […]

Fent cua esperant pujar les escales del Maldà. És l’hora en punt quan de sobte surt un personatge excèntric ( un pèl sobreactuat) que saluda tothom mentre baixa els esglaons. Se’l veu content amb la teva assistència quan en realitat tu no saps a què has vingut ni què et trobaràs. Doncs be, et trobes amb un banquet nupcial a les acaballes de la celebració. Tres únics personatges i un music que acompanya els sonets de Federico Garcia Lorca. Un segundo bajo la arena és un espectacle immersiu, és una idea innovadora que no es veu gaire en el teatre actual. I sense voler t’has convertit en part de la funció, en el convidat d’un banquet passat en el que […]

Quan un llegeix la sinopsi de El pare es pensa que es trobarà amb una escena quotidiana on una família ha de junyir amb la malaltia degenerativa d’Alzheimer. I sí ….però no. La quotidianitat a la que sovint ens enfrontem en aquestes situacions està renyida amb la realitat que pateix el malalt. Florian Zeller, el creador de la història, va més enllà i ens presenta una realitat distorsionada, un enfoc diferent del dia a dia que ens fa furgar amb els ulls del malalt. El enfoc és brillant. L’ escenari es converteix en un vaivé de cares desconegudes dins un entorn d’intimitat que tot i la tendresa que se’n desplega també espanta… i fa mal. El mateix malalt, des de […]

Dos únics personatges que interactuen damunt l’escenari els gairebé 75 minuts que dura la funció em mereix un gran respecte. La Huella és l’adaptació de l’ obra creada pel dramaturg Anthony Schaffers que es va representar per primer cop el 1970. Posteriornent se n’ han fet adaptacions al cinema obtenint fins a 4 nominacions als oscars. Ara ens arriba aquesta proposta teatral de la mà d’ @albert.pueyo i @fonsmarta amb @edgarmoreno_actor i @jaumeorta ( en el paper d’en Milo) L’obra arranca amb ritme ronser. És ben entrada l’obra que pren la força que anyoro al cap primer. La trama és agosarada, fins i tot un pèl esperpéntica, on un escriptor anglès de reconeguda fama, cita l’amant de la seva dona […]

El relleu generacional és quelcom del que prenem consciència a mesura que passen els anys. Però aquesta evidència no es fa palès en tothom de la mateixa manera. Així doncs, en Els nostres fills, es planteja el dilema de trobar on és la línia divisòria en que passem de ser els relleus a ser els rellevats i de la responsabilitat que comporta aquesta transició. En els personatges de l’obra hi trobem representada aquesta dualitat de sentiments: La negació vers l’evidència i finalment l’acceptació. Fent un paral·lelisme dels darrers esdeveniments que ens assolen i ens preocupen a nivell global, l’obra posa de relleu els grans problemes col·lectius com el canvi climàtic a partir d’un entorn quotidià i familiar que ens obre […]