Josep Maria Ribaudí i Martí

L’hem recuperat com a director —aquesta afirmació us la podeu prendre com vulgueu— i continuo, dient que se n’ha sortit amb nota. Henrik Ibsen no és un autor fàcil, s’ha d’entendre molt bé i saber-lo comunicar als actors perquè ho transmetin als espectadors; i que no quedi «antiqüat», que aquella moral calvinista de fa cent trenta anys no ens quedi tan lluny que se’ns faci aliena. Manrique ha sabut crear una tensió que al final de la primera part m’ha produït mal d’estomac. Bon senyal! Amb un càsting fet a mida, excel·lent, a tirat endavant una obra mestra on tot ha estat memorable: escenografia, il·luminació, actuacions, i per acabar-ho de realçar ens hi ha posat un pianista que ens ha […]

Impecable, retòric, contundent… on el Dealer (Andreu Benito) interpel·la al Client (Ivan Benet). Ambdós estan en un lloc solitari a hores intempestives. Un lloc inquietant perquè no s’assembla a res conegut, una mena de zona de ningú, enmig de la línea recta que va d’una llum «allà a dalt» fins a una llum «allà a baix». Un lloc on el terra s’inclina i el cel s’abaixa perillosament. On som? Qui son? Pregunta tan com vulguis que Koltés no t’ho precisarà. En una escenografia magnífica de Sebastià Brosa i una il·luminació espectacular de Lionel Spycher, Benito i Benet s’encaren en un duel impressionant. La posada en escena a dues grades no impedeix que les veus arribin a banda i banda de […]

Doncs si no l’has vist espavila que encara et queda un dia. Teatre argentí en estat pur a la Badabadoc. Victoria Hladillo ha escrit una peça divertida, intel·ligent i molt ben executada, amb un càsting impecable; cada actor representa físicament al seu personatge. Reunió de pares en una guarderia infantil d’aquelles en que tot es decideix per votació, i on, naturalment hi ha qui vol influir més que els altres. Hi ha una paraula grega per definir el que passa Kaos. Si podeu, no us la perdeu, que encara hi sou a temps. Crítica completa » http://bit.ly/2kRS6ZI

…home-dona, senyor-criat, moral estreta-llibertat… d’això va Júlia, l’obra d’Strindberg passada pel sedàs de l’equip de l’Atrium. El director Raimon Molins ha continuat «eixamplant» la petita sala del carrer Consell de Cent a base de la utilització (inteligent) del vídeo, aquest giny que utilitzat amb coneixement en el doble sentit de dominar el mitjà i sentit comú, es demostra una eina útil en el plantejament d’algunes posades en escena. Molt bones actuacions de Patricia Mendoza, Jordi Lordella i Mireia Trías. Aquesta Trilogía de la Imperfecció està funcionant molt bé. Ja esperem la tercera que tancarà el cicle. Crítica completa » http://bit.ly/2jZo6tu

No fet per a la vida contemplativa, els resos i el cant gregorià; un àngel que vol fer coses, col·laborar, ser útil, no massa convencional com a àngel, doncs ensopega amb una caixa, pica amb la canyella de la cama i deixa anar «hòstia!» tan fort que Déu li envia llamps i trons, però de seguida demana perdó; és bona gent. Pepa Plana parla poc, però domina molt bé l’expressió corporal i especialment la facial. Un pallasso diu molt amb la cara i ella sap transmetre una tendresa que a l’espectacle li va com anell al dit, és més, li és necessari. A mi m’ha fet pensar en la Giuletta Masina de L’Strada de Fellini, aquella mirada transparent, potser de […]