Josep Maria Ribaudí i Martí

El cabaret no ha estat mai el meu espectacle preferit. Hi havia anat, encara que poc, habitualment amb colla de matrimonis i fora d’Espanya al temps de la «llei seca», per veure un món diferent, o sigui gent en pilotes a l’escenari. També quan feia la mili —finals del 50— amb els amics. Avui a la Muntaner me n’he recordat, ja que el que fa la Maria Molins s’emmiralla en allò: Mary Santpere, Alady…, molta conya i poca cuixa. M’ha semblat carrincló, d’acudits fàcils (Millet, Rayoy) i coreografies de «pa broma», com dèiem quan érem petits. Ningú ho ha fet malament, però res ha destacat, i com que la valoració la faig jo i sempre és subjectiva, doncs la deixo […]

Dues hores i mitja que se m’han fet llargues, molt llargues perquè pel meu gust res ha funcionat, començant per la idea. Calia començar fent una «gràcia» amb el Mario Gas dient que odia els musicals? Calia situar l’orquestra davant tot el gruix d’intèrprets? Calia fer entrar una quantitat ingent d’escolars per cantar i moure’s fen el que es pot esperar de tantes criatures petites? El que hauria calgut era que l’orquestra sonés bé o estigués ben sonoritzada, menys intèrprets i més professionals dels musicals. Busqueu per internet la cel·lebració del 25è aniversari de les Misérables a Londres, recital que es va fer al O² Arena. Sí, sí, allà ténen més pasta, però els diners no ho són tot. Crítica […]

Songs of a New World és una obra molt representada per alumnes d’escoles musicals i teatres d’aficionats per la seva senzillesa al posar-la en escena, i és un error, doncs la seva dificultat vocal és notable. Jason Robert Brown fa unes composicions complicades tot i que de vegades no ho sembla: No són cançonetes Disney i molt menys cançons de l’estiu. Penso que Vocal Factory, responsable del projecte ha caigut en el parany de tants, i el resultat el vam veure el dia de l’estrena al Gaudí. Una mala opció que l’escola no hauria d’haver ofert als seus alumnes. Sí que ha d’oferir opcions per actuar davant de públic, però amb xarxa, suposo que se m’enten. Crítica completa » http://bit.ly/2upClPZ

Juraria que sí, i això no seria dolent si es deixa plena llibertat al creador, però en aquest cas no sembla que hagi sigut així perquè, amb tots els respectes, m’ha fet pensar en les obres que li feien al Paco Morán i al Pera, o a l’altra Paco, el Martínez Soria. Per entendren’s les T han fet de T. Si haguessin tingut el valor de canviar de registre aprofitant l’aniversari, allò d’any nou vida nova, jo m’hauria tret el barret, ni que no els hagués anat massa be. Ho dic perquè ho penso, però admeto que ha de ser difícil tenir el valor per saltar al buit. Crítica completa » http://bit.ly/2uaMtgb

Perquè més que interpretada aquesta funció ha estat cridada, i com va dir Sant Nicolau Pistoler no per dir-ho més alt s’entén millor. D’una manera inexplicable l’obre comença parlada en italià, no en algun dialecte calabrès tot i que els personatges són de la ‘Ndrangheta. Al cap d’una estona es passa al català. Motiu? Misteri. La trama té molt poc gruix i es mou una mica, o molt, a empentes i rodolons. S’han autodirigit les mateixes autores i això generalment és perillós, però en una comèdia és de risc alt, tant que penso que s’han fotut la plantofada. Per sort és un DespertaLab i possiblement l’aniran retocant per aquí i per allà i d’aquí a un temps estarà afinada, perquè […]