Josep Maria Ribaudí i Martí

Pero yo La Pols (El Polvo) la he encontrado muy floja. Me ha parecido larga, dispersa y prácticamente no me he creído nada de lo que pasaba en el escenario. Sólo me ha quedado claro que los tres protagonistas eran unos pobres desgraciados, pero no he entendido de donde les venía tanta amargura y tan mal rollo. También he encontrado el texto flojo y muy reiterativo, a veces decían la misma frase hasta diez y doce veces seguidas. No diré que los actores lo hayan hecho mal; pienso que han hecho lo que han podido, pero cuando el texto no ayuda cuesta mucho salir adelante, aunque el director sea el mismo autor y por lo tanto el que más conoce […]

Penso que per aquí ha fallat aquesta peça de Bernhard, que ha estat plantejada amb una certa frivolitat, amb actuacions excessivament histriòniques quan la història és molt forta i ha de ser com la xocolata desfeta: espessa; aclarint-la només aconsegueixes que se’t trenquin els melindros. Les dues germanes parlaven «declamant»; d’acord que representa que son actrius, però no penso que dues germanes a casa seva parlin així. L’entrada del germà sonat tampoc ha millorat la manera de fer. L’escenografia, sense ser dolenta a quedat una mica com allò que en castellà en diuen un quiero y no puedo. Per no poder fer com la versió de fa quatre anys al Romea, prefereixo el minimalisme i imaginar-me el luxe Vienès del […]

I com que és previsible no acaba d’enganxar, tot i ser una mena de thriller polític. En un plis plas ens ensumem qui és l’amant de la candidata a líder del partit en unes primàries disputades en un plató de televisió d’un programa del cor… i no ens ho acabem d’empassar. Com que l’obra és fluixa i l’autor ha comés l’error de ser l’escriptor, director i actor, ha faltat la perspectiva d’una visió crítica exterior. Tot i la incorporació de tècniques videogràfiques que la podien dotar d’una certa modernitat, la cosa no ha rutllat i els actors, amb gent de categoria com la Roser Batalla, no hi han pogut fer res.

I que ningú s’ho prengui malament perquè existeix un teatre fet a la madrilenya, més declamat, pompós i emfàtic del que es fa aquí. Cada terra fa sa guerra, deia la meva àvia, i és així. Apart d’això, l’obra és fluixa, res a veure amb el Himmelweg de propi Mayorga (a l’Atrium no fa massa). Ha començat molt bé, però s’ha desinflat de seguida, cagumcoi, i hem passat a una llarga sèrie de monòlegs no massa interessants. Pel que fa a l’escenografia i la il·luminació, nota alta. Poca gent al Borràs i aplaudiments més que tebis. Llegir més.

Bien, algo sí que he entendido, el primer tramo de la obra, cuando las dos mujeres ensayaban Las Criadas de Genet, mientras lavaban ropa en aquella mierdosa y precaria habitación; incluso me han dado risa. A partir de aquí ya me he perdido. También tengo que decir que Genet nunca me ha parecido gran cosa: el poco que he visto no me lo he creído. Pero volviendo a la obra, superada la primera fase mencionada ya no he sabido muy bien que me explicaban y que me querían hacer ver y francamente, algunos comportamientos como meterse sin cesar comida a la boca y hablar con la boca llena y escupiendo la comida… a mí me han dado asco, y suerte […]