Penso que per aquí ha fallat aquesta peça de Bernhard, que ha estat plantejada amb una certa frivolitat, amb actuacions excessivament histriòniques quan la història és molt forta i ha de ser com la xocolata desfeta: espessa; aclarint-la només aconsegueixes que se’t trenquin els melindros. Les dues germanes parlaven «declamant»; d’acord que representa que son actrius, però no penso que dues germanes a casa seva parlin així. L’entrada del germà sonat tampoc ha millorat la manera de fer. L’escenografia, sense ser dolenta a quedat una mica com allò que en castellà en diuen un quiero y no puedo. Per no poder fer com la versió de fa quatre anys al Romea, prefereixo el minimalisme i imaginar-me el luxe Vienès del estil Sezession jo.
¡Enlace copiado!