Josep Maria Ribaudí i Martí

Sí, perquè penso que Carlota Subirós s’ha equivocat en el plantejament d’aquesta obra. Potser ha sigut molt fidel a l’original i això l’ha llastrat. Tennessee Williams és un autor reconegut i carregat de premis, però potser avui necessita una revisió en profunditat, i aquesta posada en escena se m’ha fet lenta i pesada, cosa que no ha permès fer brillar als actors, tot i tenir un elenc de primera fila. També haig de dir que penso que La Rosa… és una de les obres menys aconseguida del dramaturg, però n’esperava més, molt més.

Tot i que m’hi vaig fixar molt, no sé perquè eren mascles, ni s’em van afigurar verds ni molt menys fregits. Em va semblar un monòleg poc treballat, gens innovador i… dolent. I per acabar-ho d’espatllar els autors-intèrprets es van auto dirigir. Que no ho saben que hi ha una llei més antiga que la de la gravetat que no ho recomana? A més el tema problemes de parella avui en dia ja està més que grapejat i fer-se acompanyar per un músic i cantar ja ho feien els celtes. Em va semblar que estava en una festa de fi de curs, però sense saber de quin. Com diuen els italians, mannagia!

Sí, perquè en un moment o altra tots necessitem amor, ni que sigui en segona instància, o dit més cru, de segona mà, i això és el que hem vist a l’estrena comercial d’aquesta obra a la Nau Ivanow. Estel Solé s’ha iniciat, com a dramaturga, amb aquesta obra on uns joves urbans amb problemes actuals (feina, manera de viure, dependències…) han fet una mena de catarsi en un sopar de retrobament d’amics… amb trampa. Un text àgil, amb possibles mancances, que s’han superat amb l’hàbil direcció de Marilia Samper i una excel·lent interpretació de tot l’elenc. Una obra que es podria qualificar amb un nou adjectiu, molt «FlyHard».

Esto es el que me ha parecido, una pieza hecha en base a un cierto oportunismo aprovechando un tema del momento y cargándola de piruetas. Aún así es una obra FlyHard, pero lejos de las que trajeron la sala al lugar donde ahora se encuentra. A partir de una trama policiaca que sigue la posible relación de una serie de suicidios, nos adentramos en un mundo que recuerda la novela de Huxley, pero está lejos de ser feliz. No se puede decir que los actores lo hayan hecho mal, pero la historia no daba para ir mucho más allá. Aún así la mayor parte del público se lo ha pasado rebién, a juzgar por los aplausos. Leer más

Això deia de Sondheim un dels seus intèrprets de Broadway, i hi estic d’acord. Premis Pulitzer, Oscar, 9 Tony! redéu! Capaç de crear obres de gran format, com A Little Night music fins a aquest Merry Me A Little, una mena de collage de temes escadussers amb els que composa una obra romàntica actual. Els protagonistes són incapaços de valorar el seu entorn i es perden en la soledat… però sortosament la parella al final “es troba”. Gran interpretació de Mone Teruel i Toni Viñals, acompanyats per un pianista i arranjador potent i efectiu: Xavi Torras. Senzilla però bona posada en escena, però, és clar, aquí els protagonistes són els actors i la música. Teniu temps fins el 22 de […]