Josep Maria Ribaudí i Martí

Però jo aquesta bellesa no li vaig saber veure, encara que el programa de ma ho diu ben clar: «Vuit quadres sobre l’experiència de la bellesa». Tot i així em trec el barret davant l’Alícia Gorina, els Parking Shakespeare i els gestors del Maldà per la seva valentia de posar en marxa projectes agosarats i trencadors. Les vuit escenes recreen vuit quadres del pintor finlandès Vilho Lampi. Un altra inconvenient per a mi és que sóc com una princesa i quan els intèrprets es posen a fer «coses» amb el menjar, de seguida m’agafen fàstics, que hi vols fer.

Tots sabem que l’Àtic 22 és una golfa, no un teatre. Queda de puta mare, però s’ha de ser molt curós amb el tema acústic, i aquesta nit això no ha passat. Crec que s’han equivocat fent un muntatge a tot el llarg de l’espai (penso que no era necessari i que de una punta a l’altra costava d’entendre), amb la sonorització quan la prota parlava pel micro (reverberacions potents) i finalment amb la velocitat que l’actriu parlava, menjant-se una paraula darrera l’altra. Em sembla que els directors haurien d’estar més al tanto dels temes acústics. Sé que amb 76 anys les meves orelles ja no són el que eren, tot i portar correcció; però diu l’estadística que la major […]

Penso que haurien pogut triar un Sagarra millor, perquè aquesta Fortuna l’he vist passada; per a mi no és ni de lluny el millor de l’autor. L’escenografia i el vestuari m’han semblat bons. El muntatge a dues grades no m’ha aportat res interessant, els vídeos de bombardejos m’han atabalat, però el problema ha estat l’obra y la direcció. Penso que Prat i Coll encara ha realçat el caducat de la peça amb una direcció d’actors exagerada, veus impostades i actituds histriòniques; en general tot poc creïble. Tot i així aplaudeixo que el TNC programi autors catalans, que per això se’n diu Teatre Nacional de Catalunya. Crítica completa » http://bit.ly/2hjtDNQ

Quan Juan Rulfo explica la història d’aquell genet que va estar empaitat durant mesos pels seus perseguidors, cavalcant uns i altres sense parar, dia i nit, sense beure, sense menjar sense descansar, glossa una història real… una mica exagerada. En una conferència va aclarir que es va inspirar en un fet real, on uns latifundistes van perseguir fins a la mort a un agricultor rebel. Un fet real que va durar unes dues hores, però que ell es veia amb autoritat per exagerar-lo fins a l’extrem per donar-hi més rellevància. Això és Realisme Màgic, un corrent literari en que García Márquez va excel·lir. Lamentablement aquest Relato de un Náufrago ha pecat de realisme i no hem vist màgia per enlloc. […]

I analitzada fredament s’ha de valorar una molt bona direcció d’Oriol Broggi i excel·lents actuacions de tots els actors, vestuari vistós i bones interpretacions musicals, però crec que l’obra no funciona, o el temps que ha passat li ha fet mal. Podríem dir que aquesta obra ens vol transportar a quan érem petits, però a mi se’m deu haver escapat el bus; no m’ha arribat i al final, com es veu que diuen els del futbol, demanava l’hora. S’ha de vigilar amb les reposicions d’obres antigues; no totes aguanten el pas del temps. Llàstima. Crítica completa » http://bit.ly/2g4VOiK