Josep Maria Ribaudí i Martí

El Jodorowsky que jo recordava dels anys 60 i 70 a París era més punxegut, més dolent, no en va era amic del malin garçon Fernando Arrabal. Les peces que hem vist tenien tocs d’humor, d’absurd, situacions extremes… però crec que han quedat light. La posada en escena era correcte: sala nua, teló negre de fons… però tot ha quedat un pèl fluix, no feia mal. Esperava sortir-ne colpejat. Llegir-ne més

Una autoritat “en Paral·lel” com és l’Albertí ha volgut començat la temporada del TNC amb un homenatge al teatre de varietats que es feia en aquesta avinguda a principi del segle XX, i robant el títol a una revista estrenada el 48, ha muntat un show de campanilles titulat Taxi… al TNC. Amb una orquestra de luxe al fossat, dirigida per una enèrgica conductora estrangera, ha arrencat hora i mitja de divertiment amb tota mena d’artistes: cantants, mags, acròbates i noies ensenyant cuixa. Cunillé, Miró i Pujolràs han sigut els encarregats de que l’invent rutllés i realment ha funcionat. Gràcies per oferir-nos hora i mitja de sana (i picant, tot i que avui innocent) diversió i ajudar-nos a no oblidar […]

Sí, benvingut Mark Twain, que amb aquesta fantàstica història teva que de la mà de Blanca Oteyza, Miguel Angel Solá i Manuel González ha esdevingut una peça teatral de la que se n’ha de parlar amb respecte. Boníssima incorporació d’una trama paral·lela que permet un joc interessant i intel·ligent. Escenografia senzilla, però suficient, però el que destaca per damunt de tot és el text i la interpretació. Un text que, a partir de la posada en escena, permet valorar el gran treball de producció i direcció, de Miguel Angel Solá, i unes interpretacions, tan del Guillén Cuervo com de la Milán que son formidables.  I la música (la original i la publicitària) és molt i molt bona. Resumint, una obra […]

El cicle Accent Obskené continua endavant a la Beckett amb una peça interessant dins el més pur estil Spregelburd, o sigui que potser que no t’acabis d’aclarir, però divertint-te. Amb una molt bona posada en escena se’ns presenten els quatre personatges, gent afectada per la crisi, però d’actors damunt l’escenari n’hi ha cinc, doncs una noia asseguda en un tamboret situat a un lateral, fa les funcions de traductora, ja que l’obra és trilingüe; un personatge que és un bombó, i penso que és un encert de la funció. Molt bona direcció de Ricard Soler que ha portat als actors a un alt nivell. No us ha de preocupar que se us escapin coses. Llegir-ne més

M’explico. És petit perquè només hi surten tres actors i un pianista,però és gran per la seva idea, la manera en que s’ha posat en escena, les situacions i un bon llibret acompanyat d’una excel·lent música. Gran part de l’espectacle passa amb la parella damunt el piano, enganxats, perquè resulta que van anar a fotre un kiki als lavabos de la disco i sembla que això només els hi passa als gossos… es van quedar enganxats. Ara estan a urgències esperant que un metge faci les particions. I mentre una infermera passa de tot, ells es lamenten, s’odien, reflexionen i al final… Estrenada a l’Almeria Teatrea principis del 2010, va passar més o menys desapercebuda, va voltar per Espanya, es […]