Iván F. Mula

Presentar la adaptación teatral de una novela de Alessandro Baricco ya supone un reto bastante arriesgado como para valorar positivamente el trabajo de Ivan Padilla y su particular Océano. La obra es un compendio de personajes emocionalmente extravagantes que habitan a una fonda al lado del mar y alejada del mundo. Como el océano mismo, inmenso, inabarcable, temible y bello, es el universo personal de todas estas personas más o menos atormentadas que se ahogan en sus miedos, misterios e insatisfacciones. El buen trabajo de todos los actores y las actrices salvan el espectáculo, consiguiendo realmente conmover el espectador en momentos puntuales de gran intensidad interpretativa. El otro punto fuerte de Océano es la música en directo del pianista Cielos […]

Una de les principals diferències entre una sitcom televisiva i una obra de teatre escau en el tractament que el creador dóna als seus protagonistes. Mentre que un dramaturg té l’obligació d’escriure uns personatges amb profunditat, plens de matisos i contradiccions, amb un recorregut emocional i una evolució que els faci diferents al final de la història, els guionistes d’una comèdia de situació televisiva no tenen més remei que renunciar a tota aquesta sofisticació psicològica per raons del propi format. Quan es tracta d’una sèrie, no es treballa amb personatges sinó amb “tipus”, models prefixats amb trets fàcils de reconèixer per l’espectador que no canvien mai al llarg de temporades i temporades, com un motor fabricat per aguantar un llarg […]

Una de les propostes teatrals que millor funcionen durant l’època estival és l’humor i, a vegades, d’entre tanta oferta, no és pas fàcil escollir. La cocina de los monólogos el rethorno és, en aquest cas, una aposta segura. L’experiència a dalt dels escenaris de Toni Moog i Albert Boira combina a la perfecció amb l’enginy explosiu i hilarant d’Eva Cabezas que, a més, és el contrapunt perfecte per equilibrar l’espectacle. Cal destacar també l’adaptació del Stand Up Comedy a un format més teatral, utilitzant elements escenogràfics, participació del públic, jocs d’improvisació, entre altres novetats, que donen al conjunt un sentit més complet i deixen, sens dubte, l’espectador molt més satisfet del que ha vist.

Assistir a una representació de Desig Jam és més aviat enfrontar-se a un experiment que no pas a una obra de teatre com a tal. Es tracta de vuit històries creades per vuit autors i vuit actors diferents durant la VII edició de l’Obrador d’Estiu de la Sala Beckett (juliol 2012) que va orquestrar el director, dramaturg i cineasta Neil LaBute. Tractant-se d’una proposta com aquesta, és inevitable que el conjunt sigui molt desigual (alguns dels monòlegs són brillants, però d’altres no tant). No obstant això, sorprèn veure l’impecable treball dels actors i les actrius que fan brillar amb les seves interpretacions de primer nivell cadascun dels textos, alguns fins i tot millorant-los, i traient suc de cada petit detall. […]

Ya hace unos años que el teatro argentino aterrizó en nuestra ciudad de la mano, principalmente, de Javier Daulte, entre otros autores y directores, causando un gran impacto y entusiasmando por su realismo, ritmo y sentido del humor. Después de tanto tiempo, El loco y la camisa demuestra que este innovador y fresco savoir-faire bonaerense llegó para quedarse. Tanto el texto como la puesta en escena de Nelson Valente destilan una ternura y un dolor tan auténtico que asusta. Jugando con ideas clásicas como la del loco que dice verdades, presenciamos una hiperrealista sucesión de momentos cotidianos de una familia que nos hará reír y llorar como si fuera la nuestra, y nos dejará pretéritos con un final emocionalmente apoteósico.