Francesc Esteve i Tomàs

Aquest dijous vaig anar a veure aquesta proposta del Teatre Eòlia,. Una casualitat que el mateix dia vaig tenir la meva visita setmanal al psiquiatre, o sigui que sé de què parlem en primera persona.Mariona Esplugues és l’autora, creadora, directora i intèrpret d’aquesta obra. Una obra que se’n va anar al Teatre del Raval i ara torna al Teatre Eòlia.És un monòleg per fer visible l’experiència personal viscuda per la Mariona. Ens explica com ha estat la seva infantesa i adolescència fins avui. Com és el pas per diferents psicòlegs fins que et trobes l’idoni, aquell que de veritat et sents a gust (no amb tu mateix) per detallar tot el que tens el cap.Podem veure com hem de passar […]

Aquesta obra no és fàcil de recomanar, tot i que recomano anar-hi per reflexionar. Ens trobem amb sis persones que van al bosc, a passar un dia de lleure. Però entre el beure, les converses i la festa es provoca un foc. Aquí el grup es separa per poder salvar-se. Ens van narrant els fets mentres les imatges, el moviment i les paraules no paren de remoure l’estòmac. Els dies passes, torna una normalitat però aquests fets tenen moltes seqüeles entre els amics. En un escenari cru, blanc, neutre m’han fet sentir dintre d’un bosc, d’un incendi, dintre de l’onada expansiva d’aquest incendi. L’escenografia, les magnífiques imatges videograficas han fet esclatar el meu cap des de l’inici. Un gran treball […]

La Calòrica és dir bon teatre, un èxit. I així va ser quan vaig anar a veure «Els ocells» al Poliorama. Si amb els altres espectacles m’ho he passat bé, amb aquest he rigut amb ganes Una sàtira política on el riure és constant. En tot moment tens una interpretació, un diàleg, una rèplica o un moment totalment enginyós (el cant dels ocells) que et fa riure vulguis o no. Tots els actors estàn esplendits, no tinc cap però en la seva actuació. Pura energia a l’escenari . L’únic que puc dir, i sense contemplacions, és que no perdeu l’oportunitat d’anar a veure aquests ocells. Que amb les veritats que diuen, no els tallin les ales.

Estrena a la Sala Atrium, amb Teorema Teatre que ens proposa Agamèmnon, una revisió de l’heroi grec de la guerra de Troia. Ens explica la tragèdia dels atrides ubicant-la al altre temps i en un context polític i militar d’una dictadura. Tenim la reflexió del militar que arriba de la guerra i com troba a la filla i a la dona. Amb un Oriol Genís genial, que omplia la sala amb les seves paraules, a Cristina Martí sense dir paraula ho deia tot amb el moviment i la narradora/filla precisa en paraules i cant, Tot i tenir molts punts a favor, no he acabat d’entrar en la història que m’expliquen. Unna forma diferent d’arribar als clàssics que d’entrada no coneixia, […]

Ahir diumenge vaig anar a la Sala Beckett a veure Travy, una de les propostes que vaig deixar escapar i he tingut la sort de poder veure-la en aquestes dates. Per començar ens fan entrar a la sala per la part del darrere, ja veiem que no serà un espectacle «normal». És un espectacle que sembla que sigui tot improvisat, però tot el contrari. Té un gran text al darrere i és l’acomiadament d’una forma de veure el clown d’una família de clowns. És un espectacle per riure, però pots acabar amb la llàgrima a punt d’explotar. Un cant alegre a la vida i a la mort. Travy és un espectacle per una família d’actors i que s’estimen el que […]