Dera Gé

Quines ocurrències! És divertit, fàcil, et rius… Crec que falta una mica de connexió entre els diferents escenaris que ens plantejen però t’ho passes molt bé i tenen un control del cos magnífic. Uns genis. Els efectes especials de so i llums molt encertats també. La comèdia en el més mínim detall.

Ha estat un viatge que no volia que acabés. És una proposta preciosa. L’estètica, els balls, les «històries» que pots anar interpretant (o no, o dóna igual!). Una tècnica increïble i una connexió entre ells tan bonica. Fusionar estils i voler retratar el sexe i la joventut ho veig arriscat però aquesta companyia hi posa elegància i cohesió, fent d’un espectacle totalment recomanable. Son uns ballarins excepcionals.

Grup de noies amb moltissim talent que decideixen crear des de zero una obra i aconsegueixen arribar al públic i exhaurir entrades parlant de la sarcoidosis pulmonar, tema central d’aquesta obra. I com? Doncs des de l’humor, des de la performance, amb la musica, jugant amb el públic., inclus afegint altres mitjans per comunicar-se (llegint, llenguatge de signes… ) Es nota que hi hagut moltissima dedicació, que s’ha volgut fer des de la veritat i que les actrius s’ho han treballat molt per fer d’una situació dramàtica una obra de teatre. Comentar que son fets reals, que li han passat a una de les actrius. L’unic que potser no em va acabar de convèncer és la forma en la que […]

«Marie, la roja» té una premisa molt interessant: presó de dones que venen de diferents entorns socials han de treballar i conviure juntes. Una d’elles, Marie, interpretada per Carlota Olcina, revolucionaria, «roja», feminista… té un discurs eloquent i directe que no s’atura durant tota l’obra i que convida, no només a la resta de dones a compartir-lo, sino que inclús enamora a un dels funcionaris. El text d’Arquimbau és fort, però l’execució no m’ha convençut. Personalment, no he acabat d’entendre el fons dels personatges, les inquietuds, amb alguns no m’ha quedat clar qui son, i, no només el perquè estan allà sino el perquè han actuat com han actuat tenint en compte que la premisa ens planteja la societat patriarcal […]

Indiferent no m’ha deixat, això segur. Ens trobem amb una versió en la que «les bruixes» son els The Tiger Lillies que aporten un clima tètric a l’obra, que s’intensifica amb els seus maquillatges d’esquelets (molt Tim Burton). Una imatge del final tràgic de l’obra. Tenen doble paper: de músics i de narradors. Amb les seves caçons expliquen amb un llenguatge més adaptat i contemporani la història de Macbeth. Mentres, els 3 actors representen la obra, amb un sutil to còmic. Quan comença l’obra impacta ja que és una cosa diferent que sembla que anirà en evolució. Personalment l’obra es fa molt llarga. Hi ha un abús de repetició de recursos, no acabes d’entendre qui és qui, la música és […]