David Elfa Novoa

El Festival Grec ens ha portat una nova joia en clau de poesia visual dins d’un macroespectacle suggerent i brillant de dansa contemporània. Es tracta d’una obra que sap lligar a la perfecció els moviments i la música amb l’evocació de sentiments i la bellesa visual. Sens dubte, el seu plat fort són les imatges que recrea el coreògraf Sidi Larbi Cherkaoui amb l’ajuda de les peces d’un trencaclosques, que li serveixen per crear una escenografia que impregna de significat les diferents accions dels personatges. A més, en aquesta representació sobre les dificultats de les relacions humanes al llarg de la història i de la seva relació amb el món de l’art, cal destacar les coreografies carregades de força, significat […]

Aquesta versió lliure de l’òpera de Mozart de la companyia Dei Furbi és un exemple de creativitat teatral que aconsegueix traslladar a escena un espectacle fresc, original i nou a partir del respecte absolut i l’estima envers l’obra en que es basa. Així doncs, ens trobem davant d’uns actors que s’entreguen al màxim i aconsegueixen suplir tots els instruments musicals a través de les seves veus, sense que aquests es trobin a faltar i dotant l’espectacle de personalitat pròpia. D’altra banda, la comicitat ben trobada i la proposta escènica sorprenen l’espectador submergint-lo en una proposta que ja coneix, però que la viu com si fos el primer dia.

Mentre esperava per veure la representació, l’actriu Clara Cols em va comentar que «aquesta va ser l’obra amb que tot va començar», ja que es tracta de la primera peça que es va poder veure a la Sala Flyhard ara fa tres anys. Sens dubte, va marcar els fonaments de la jove companyia, sent l’inici d’un llarg número d’èxits que han aconseguit fidelitzar a un nombre elevat d’espectadors, gràcies al seu alt nivell qualitatiu. Així doncs, ens trobem davant d’una peça de teatre contemporani en clau de comèdia fosca i amb molta mala llet, que aconsegueix fer-nos reflexionar sobre el tipus de gent tòxica que de vegades ens envolta i sobre la prepotència artística utilitzada per aparentar. A més, l’obra […]

Conscient de les opinions totalment oposades que havia suscitat aquesta obra entre la gent que l’havia vist, em vaig disposar a anar al Romea a buscar la meva. Així doncs, malgrat pertànyer al grup de persones que no acaben d’estar convençudes amb l’adaptació de Mario Gas, penso que si una obra aconsegueix aquesta disparitat d’opinions és que alguna cosa bona té. Sens dubte, el text de Rodolf Sirera és una interessant reflexió al voltant de la interpretació teatral i el poder narrada en clau de thriller. Segurament, l’espectador actual ja no troba la història tan innovadora com la podien trobar als anys 70, moment en què va ser escrita l’obra, ja que aquest ha vist múltiples peces teatrals i cinematogràfiques […]

Aquesta adaptació escènica de la pel·lícula Persona d’Ingmar Bergman és una mostra de teatre introspectiu no fàcil de digerir per tots els tipus de públics. Un cop aclarit aquest punt, cal dir que hi ha una aposta ambiciosa, i ben portada, per dotar l’obra d’un espai escènic amb personalitat, gràcies a l’habil joc de l’audiovisual i les textures. Aquestes vesteixen el text juntament amb l’efectiva direcció de Magda Puyo, que es troba en tot moment recolzada per unes bones interpretacions de la Mònica López i la Marta Marco, les quals fan creïble la simbiosi dels seus personatges. Tot i això, les diferents escenes es mostren de forma irregular, anant de menys a més, fet que juga a favor de l’obra […]