10 anys després del seu exitós pas per la Villarroel, tenim la sort de tornar a veure el mateix muntatge d’aquesta obra, ara al teatre Aquitània. Es tracta d’un text d’Edoardo Erba que destaca per una acurada estructura que confia plenament en el seu desenllaç (del qual més us val no saber absolutament res fins que el veieu), comportant un cert risc en el seu visionat fins que no s’arriba a ell, del qual s’en surt positivament. En aquest sentit, l’autor aposta per la fusió del realisme amb els continguts metafòrics, els quals esdevenen en un joc teatral amb una gran càrrega tan experiencial com discursiva.
D’altra banda, en Joan Negrié i l’Albert Triola fan una gran feina actoral (i física!!), equilibrant perfectament la part dramàtica i còmica en cada moment i aconseguint que els personatges ens resultin propers i empàtics. De la mateixa manera, Juan Carlos Martel trasllada a escena el text sense presses, deixant-lo fluir de forma natural i permetent a l’espectador que visqui al mateix temps que els personatges l’experiència que s’està mostrant. Així doncs, ens trobem amb una obra que va creixent a mesura que avança, començant amb un espectador contemplatiu que de mica en mica va adquirint un rol més reflexiu. Sens dubte, es tracta d’una obra que no queda oblidada només aixecar-se de la butaca, gràcies a una bona dramatúrgia, direcció i interpretació, tot partint des de l’aparent senzillesa.