Cinta Paloma Vila

Érem tres germanes, dirigit per Raimon Molins, és un muntatge delicat que cuida els detalls amb les melodies de piano en directe, amb l’espectacular maqueta de la casa familiar dels Prózorov, amb els plans de vídeo i projeccions de fons i, sens dubte, amb les interpretacions d’Anna Roy, Júlia Genís i Ona Borràs, acompanyades en segon terme per Carles Roig, que fa també d’operador de càmera. José Sanchis Sinisterraes signa una adaptació del clàssic d’Anton Txékhov en què les famoses germanes russes, aquesta vegada soles dalt de l’escenari, s’enfronten a tot allò que enyoren, que temen i que desitgen en poc més de seixanta minuts. L’espectador pateix amb elles com les renúncies, que es fan inevitables a mesura que evoluciona […]

L’amor és meravellós, i tant! Però les relacions sentimentals passen per moltes fases més enllà de l’enamorament, i aquesta és la premissa d’on parteix Elles s’estimen, una adaptació d’Edu Pericas —també director del muntatge— a partir de tres comèdies franceses escrites per Muriel Robin i Pierre Palmade (Ils s’aiment, 1996; Ils se sont aimés, 2001; Ils se re-aiment, 2012). La funció comença amb un casament en què se’ns presenten els personatges protagonistes, interpretades amb entusiasme per Meritxell Huertas i Maria Garrido, amb els quals el públic conviurà a ritme de time lapse durant noranta minuts. Les dues actrius fan una bona feina de canvis de registre per mantenir el ritme i l’activitat del text, que és divertit però no brillant, […]

N’hi ha prou amb un sí o amb un no per trencar una amistat de tota la vida? Si algú ens ho pregunta el més probable és que ens agafi desprevinguts i el sentit comú ens faci dir que no, que una paraula (o una frase) no hauria de ser mai la causa del final d’una amistat. Per un sí o per un no, però, és la justificació lògica amb la qual, en cinquanta minuts, se’ns demostra per què allò que ens pot semblar insignificant és suficient per perdre la confiança en un amic. Les persones es coneixen entre elles, s’entenen, s’agafen confiança, s’estimen, s’odien, es barallen, s’enfaden, es perdonen, etc. Què passa, doncs, quan has mantingut la relació d’amistat […]

La intenció de La cabra, o qui és Sylvia? és bona: la provocació i la incomoditat com a eines de transformació, per obrir aquelles ments més tancades i per veure la vida des d’una perspectiva –lleugerament o radicalment– diferent. I més quan tot plegat s’emmarca dins d’un context del tot quotidià, un matrimoni tradicional, que diu ser d’esquerres, ja d’una certa edat, al qual el més «extravagant» que li ha passat és tenir un fill homosexual. El text d’Edward Albee, estrenat fa vint anys, té una intenció interessant, sí. Però hi ha un problema de base: el text no provoca debat, i els motius d’aquest fet poden ser diversos. Potser és que el context de recepció ha variat massa, geogràficament […]