El Manolo viu a l’Hospitalet des de fa 50 anys, 4 mesos i 14 dies. Era del Real Madrid, però des de fa un temps s’ha fet seguidor del Llagostera i ha deixat d’escoltar Manolo Escobar per entonar les cançons de Lluís Llach. Ell, que va carregar les maletes a l’esquena per trobar una nova llar, avui alça la senyera: «Sóc feminista i de la CUP!». Estupefacta, la seva filla Marisa –que ara viu a Saragossa– està decidida a portar-lo a teràpia: «Te has vuelto loco; tu no eres catalán, ¡eres extremeño!».
Marc González de la Varga i la companyia Pentateatre presenten a l’Almeria Teatre una tragicomèdia fresca i propera que utilitza l’humor com a punt de partida per parlar «de coses profundes: el sentiment de pertinença, la identitat i les relacions familiars», ens explica el jove dramaturg al bar del teatre una estona abans que comenci la funció.
A la taula del costat, tres espectadores voraces de Badalona (el repàs de les obres en cartell que han vist donarà per estona) paren l’orella. Després diran: «Aquest és el director? Carai, com xerra! No coneixíem aquest teatre, però hem vingut perquè unes amigues ens han dit que riurem molt». Durant el transcurs de l’obra és inevitable mirar-les. I sí, i tant que riuen!
González, veí de l’Hospitalet de mare lleonesa i pare madrileny, utilitza l’excusa de la identitat nacional «per parlar de les nostres relacions, del respecte, de l’amistat. Tots els temes de l’obra acaben desenvocant en l’amor i la família», entenent-la com a aquell nucli que t’ha fet com ets, encara que sigui per la seva absència. «El que està passant al país ens ajuda a parlar de nosaltres mateixos, de qui som, d’on venim i les nostres circumstàncies. Xarnegos no té res de polític i alhora ho té tot, si considerem que tot el teatre és política». No surts, però, «com si haguessis assistit a un debat de TV3, perquè no tindria sentit», sinó «sacsejat emocionalment, amb les qüestions importants de la vida al cap».
El projecte neix d’un encàrrec de l’Escola Municipal de Música i Centre de les Arts de l’Hospitalet per commemorar els 50 anys de la publicació d’Els altres catalans de Paco Candel. Per González «Candel, quan parla de la terra, parla de persones, no de fronteres o banderes. És allò que tot comença en un mateix o, com deien a la pel·lícula Martín (Hache): el teu país són els teus amics, i això sí que es troba a faltar». I és aquí on incideix l’obra, en les relacions personals, en els silencis, en allò que no sabem dir-nos i sobretot en la pèrdua d’aquest país que són les persones que ens envolten.
Poc a poc van arribant més espectadors. Quan recullen l’entrada a taquilla, sis d’ells hi troben una estrella dibuixada. Abans d’entrar, els explicaran que s’incorporaran al grup de teràpia del Manuel i la Marisa conduït per un argentí (Albert Eguizábal) en crisi que sembla més predisposat a prendre mate que a escoltar els seus pacients. Allà hi trobaran una jove amb molts estudis i poques oportunitats laborals (Alícia Puertas) que als seus 35 anys encara viu a casa els pares i viatja cada setmana de Manresa a Barcelona per assistir a les sessions de psicodrama. Gairebé tant despistada com els inesperats assistents, hi arribarà una dona (Alzira Gómez) alegre i vital que, tot i que busca una classe de gimnàstica i no la teràpia, acabarà sent la més entusiasta.
«En una teràpia sempre t’hi trobes gent desconeguda i jo he volgut que a l’obra també sigui així. D’aquesta manera els actors comparteixen l’escenari cada dia amb gent diferent, i els espectadors també poden sentir el que se sent en una teràpia». I és que els escollits no surten a en parella o grup, se’ls tria individualment. Això sí, assegura que si algú prefereix no sortir, no se l’obliga, sinó que se li proposa a algun altre espectador.
La companyia Pentateatre, creada ara fa quatre anys, ja està avesada al contacte amb els espectadors. De fet, «això no és res –assegura Gonzélez– a l’anterior obra que vam fer, Tras la puerta, tancàvem la gent en una habitació d’hotel i no els deixàvem sortir. Fins i tot els tiràvem aigua! La gent reaccionava de mil maneres diferents. Ens agrada la idea d’un teatre molt proper al públic, on mirem i bateguem al mateix temps». Això, explica, li ho ha transmès en gran part el també membre de Pentateatre i actor Josep Maria Riera, qui «té una gran convicció en aquesta relació amb l’espectador; és mel pura!». Això sí, no tots els actors ho viuen igual i, evidentment, té els seus riscos: «hi ha un moment de l’obra on actors i espectadors han d’agafar unes màscares, però cadascú en té una d’assignada perquè té importància en la trama. L’altre dia un espectador va agafar la d’un actor i no li volia tornar!». Ell ho explica rient, però «l’actor es va haver d’enfrontar a la situació i decidir què havia de fer. Ho passes malament, però és meravellós».
Text: Mercè Rubià
