La Virgueria va estrenar Paisaje sin casas el 2013 al Teatre Lliure i més tard a la Plataforma I+D (actual Teatre Eòlia), amb èxit de públic i crítica. Ara recuperen el muntatge al seu local d’assaig del Poble-Sec, amb Javier Beltran i Carles Gelabert de protagonistes.
El text de Pablo Ley, guanyador del premi Marqués de Bradomín 1990, ens trasllada a la dècada dels anys 80 a través del diàleg entre dos delinqüents comuns, dos atracadors, dos carteristes o dos “ionquis”. Dos joves que esperen una sortida, que tot es calmi, esperen que arribi la droga o potser la tempesta i, mentre esperen, mostren el seu món, les seves frustracions i els seus somnis. Un món no gaire distant de l’actual, de manera que les injustícies i les imatges de la Barcelona dels 80 troben un mirall en la Barcelona dels nostres dies.
Tot i que en un principi només estava previst fer un passi per preparar un bolo a Astúries, la resposta del públic ha fet que la companyia decideixi ampliar-los, de manera que s’aniran tancant en funció de les reserves, obertes a través de les xarxes socials. Les tres primeres funcions obertes ja tenen les entrades exhaurides.
D’entrada, el gust de conéixer un nou espai, en aquest cas on assaja la companyia.
Text que crec podria funcionar perfectament com a monóleg tipus «El bon lladre», amb un xoriço urbà de tercera (la tonyina, que gran!) en comptes d’un mafiós irlandès de segona.
Dues deixalles humanes, amb algun rastre de l’heroïna tan de llavors (les J’hayber!) xerren. Bé, més aviat, cada un d’ells deixa anar el seu discurs, ben diferent. un, xerra pels descosits explicant el seu dia patejant els carrers buscant on poder donar un pal, amb molt d’humor, l’altre, més inconnexe, filosofanta píndoles sobre les injustes circumstàncies de la vida, mentre esperen, no sabem ben bé què. Però no ens cal. L’interessant és veure com la misèria del lloc (un cuchitril) es mimetitza amb aquests personatges, que no veuen com la vida que tenen és tan trista, inútil, fosca, sense llum i bruta com la finestra per la que miren, segurament amb por. Por al que hi ha allà fora, al que pot venir, por a ser conscients que un altre pico o atracar un bar buit no és més que una fugida cap enlloc. I l’aparició fugaç del tercer personatge, qui surt a l’exterior i no torna amb bones notícies, però és qui els fa moure.
Esperava una mica més de referències a la Barcelona preolímpica, la dels 80, la quinqui, bruta, de «tirones» de bolsos, motos trucades, atracaments de bancs, pelucos…, cosa d’haver-ho viscut, més que res.
Perfectament interpretada, tots tres personatges, ben diferents, desprenen quelcom que els fa no només creïbles, sinó reals.
Feia molt de temps que tenia ganes de veure “ Paisaje sin casas”, una obra escrita per Pablo Ley, que la Virgueria va estrenar el 2013 al Teatre Lliure; i que per motius que no venen al cas no vaig tenir ocasió de poder veure. Per sort, a través de les xarxes socials, vaig assabentar-me que es tornava a representar i sense pensar-m’ho dues vegades, vaig reservar de seguida les entrades. Aquesta vegada no me la pensava perdre !!!
Em feia una mica de por d’emportar-me una decepció, ja se sap que de vegades quan esperes tant d’un espectacle, aquest t’acaba decebent. Però aquests no ha estat el cas, tot el contrari, m’ha encantat, he sortit fascinada !!! Repetiria avui mateix sens dubte. En una paraula BRUTAL !!!
Lloc de trobada: el local d’assaig de la Virgueria al Poble Sec. Que bé !!!, m’encanta descobrir llocs nous.
Només entrar vaig sentir una sensació especial… He estat a altres lloc d’assaig i petites sales de teatre, i tot i que són acollidores, moltes vegades he notat com una espècie fredor estranya; avui he tingut una sensació totalment diferent, m’he sentit ha gust, còmoda…
Sec a primera fila, i començo a observar l’espai escènic, l’escenografia i tots els elements que l’envolten. No te rés d’agradable, però contràriament és atractiu. Una habitació amb una cuina. Tot és vell, la taula, una butaca, la làmpada… Tot està brut i desordenat…la cuina és plena de pots bruts i porqueria… L’ambient és lamentable, fastigós,… Qui pot viure en un lloc com aquest?
Tres desgraciats, tres delinqüents, tres atracadors, tres adictes a les drogues, tres carteristes, tres somiadors …Tres personatges anònims sense futur, ni esperança. Tres quinquis interpretats magistralment per en Carles Gilabert, Eduardo Telletxea i Javier Beltrán, que aconsegueixen fer del tot creïbles els seus personatges. Es nota que hi ha molt de treball al darrera interpretació, tan a nivell d’expressivitat (en la mirada, en el gest), com de moviment, fins hi tot la manera de parlar ( l’entonació i la intensitat ), aconseguint fer-nos imaginar com és cada un dels personatges.
El text és realment extraordinari. De vegades és un diàleg o dos monòlegs, d’altres reflexions o somnis…Un viatge a la dècada dels anys 80, sorprenentment del tot actual avui en dia. Un text realment dur, amb moments plens d’ironia, d’altres divertits i fins hi tot poètics. Un text que va directe a l’estomac i ens fa reflexionar.
L’Aleix Fauró ha fet un treball de direcció extraordinari, aconseguint que tot funciones a la perfecció, començant per la posada en escena, fins a les interpretacions, fins hi tot el vestuari està molt ben cuidat i ens mostra la situació en la que viuen els personatges . Tot en el seu conjunt, aconsegueix crear atmosfera adequada.
Avui la sala estava plena, amb les entrades exhaurides des del primer dia.
Els aplaudiments han estat prolongats i del tot mereixedors.
La meva valoració és la màxima. De totes totes, és un imprescindible que no s’hauria de perdre ningú.
Feu-me cas i reserveu les vostres entrades a: reserves@lavirgueria.com
VALORACIÓ: *****