Lluís Homar, Blanca Portillo i Cuando deje de llover comparteixen el protagonisme dels XVII Premis Max -celebrats per tercer cop a Barcelona- amb la reivindicació i la crítica a l’IVA cultural d’un sector molt tocat per les polítiques del govern. Per recordar a les properes edicions quedarà la botifarra que Rosa Maria Sardà -Premi Max d’Honor- ha dedicat al govern i el «¡que les den!» de Portillo. Si els premis volien homenatjar les actrius, elles deixen clar que el que cal és una aposta decidida per la cultura.
Los nadadores nocturnos, Millor espectacle revelació.
El Paral·lel lluita per revifar, però l’esplendor de principis del segle XX, quan per Barcelona hi passaven les millors cupletistes, sembla difícil de recuperar. Per un dia, però, els vestits llargs, els talons i els esmòquings que als Butaca brillen per la seva absència, desfilen durant tota la tarda davant la Sala Barts. Ni més ni menys que dues hores de photocall per on hi passen més lliuradors de premis, convidats i presidents de fundacions i similars, que no pas nominats. I on, per cert, desfilen poques dives, a excepció de Lita Claver, la Maña, i Loles León, que fins i tot canta algun cuplet. Els veïns del barri, poc cas en fan; un nen vestit del Barça, alguna turista japonesa i una senyora disparant fotos a tort i a dret. I, de cop, apareix José Montilla. Si ha vingut a fer campanya pel Collboni potser no l’ajudarà gaire, deu pensar més d’un. Fora del núvol de càmeres, els assistents que ja han passat per la catifa i han entrat al Barts tornen a sortir per fumar. Sempre amb la seva pipa, Oriol Broggi -nominat com a millor director per Adiós a la infancia– xerra amb Jordi Sellas, director general de Creació i Empreses Culturals, mentre que el Conseller de Cultura, Ferran Mascarell, arriba enganxat al telèfon. Vol esquivar l’ex-president i ex-company de partit? Si més no algú que l’acompanya rebutja l’oferta de l’organització de fotografiar-los junts al photocall.
Poc abans de les vuit, cap amunt. Als mitjans ens toca seguir la gala a través de les pantalles de la sala de premsa. Això sí, a diferència de la sala on transcorre gala, aquí hi ha truita de patates i entrepans de pernil (guanyador que puja, truita que agafa). Es nota, això sí, que no són uns premis catalans perquè no els patrocina cap cervesa. És més, aquí, diuen, no serveixen begudes alcohòliques. Potser és perquè enguany la gala va per feina i pateixen perquè no estiguem prou atents. Però ho estem, perquè ràpid arriben la primera gerra d’aigua freda i la primera alegria, gairebé juntes. Gemma Brió no s’endú la poma per a l’autoria revelació, que se’n va a mans de Miguel Ángel Sánchez per Ejecución hipotecaria, però Anna Maria Ricart sí que guanya el premi a Millor adaptació amb Fuenteobejuna, breve tratado sobre las ovejas domésticas, finalista també a la categoria d’espectacle revelació juntament amb Llibert, guardó que s’endú Los nadadores nocturnos. Una de calenta, dues de fredes. Serà la tònica de la nit. Als premis per al teatre català només s’hi podrà afegir L’eclipsi -dirigit per Xavier Albertí durant el Festival Grec- com a Millor espectacle musical i Lluís Homar, Millor actor per Terra Baixa. No s’enduran cap premi ni El President, Pau Durà, Carme Portaceli, Míriam Compte, Oriol Broggi ni Rosa Novell, a qui Susi Sanchez recordarà en recollir el premi a millor actriu de repartiment. És, precisament, un dels tres premis de la guanyadora de la nit, Cuando deje de llover d’Andrew Bovell, que s’endú totes les pomes a les que optava: Millor espectacle de teatre i Millor direcció per Julián Fuentes, a més de Millor actriu de repartiment.
Els membres de la companyia Obskené, amb el Max a la millor adaptatació per Fuenteovejuna.
¡QUE LES DEN!
Tot i que abans Loles León ja havia convidat els assistents a fer 21 segons de silenci contra l’IVA cultural, és amb els premis en les categories d’interpretació quan s’escalfa la nit. Pepón Nieto, premi a millor actor de repartiment per El eunuco, es queixa: «No importem gens al govern. Aquesta gent ni va al teatre, ni els interessa. Ens diuen que baixaran l’IVA, però és mentida!». Blanca Portillo, a qui la fantàstica verge d’El testamento de María dirigida per Agustí Villaronga li ha valgut el premi a millor actriu, s’hi afegia: «¡Que les den!». Amb un crit als quatre vents -«crec en les dones!»- i un record per les qui lluiten «en silenci i en la soledat», l’actriu deixa clar que el teatre es fa per al públic i que seguirà «malgrat els polítics i lleis absurdes». Lluís Homar, amb el premi al millor actor per un altre monòleg sota el braç, Terra Baixa, recull el premi amb una sentència: «allò important no és la dimensió de la tasca, sinó la magnitud del valor».
Però el crit fort i contundent contra el govern i el moment de la nit encara ha d’arribar. Rosa Maria Cerdà, que rep el Premi Max d’Honor, envia un regal als governants: «botifarra!». I és que «un poble que no fomenta el seu teatre, és un poble mort», s’indigna. Contundència, però des de la més absoluta cortesia, amb la que convida aquells qui governen -«pobres, amb les seves polítiques no deuen dormir gaire bé»- a marxar de vacances. «Que sigui aviat, i que siguin llargues», repeteix ara envoltada de periodistes. A la crònica de Catalunya Ràdio, el periodista Pep Vila sentencia: «dos minuts de la Sardà valen més que tota la gala, clara protagonista de la nit».
Pepón Nieto, premi a millor actor de repartiment.
Blanca Portillo, premi a millor actriu.
Lluís Homar, premi a millor actor.
Rosa Maria Sardà, Premi Max d'Honor.
VISCA EL PARAL·LEL!
I si enguany els Max anaven de reivindicar les actrius -tots els premis els entreguen professionals femenines- i el Paral·lel -les tres presentadores, Carme Conesa, Maria José Peris i Teresa Vallicrosa, es transformen en Gracita Morales, la nostra Mary Santpere o Celia Gámez-, Anna Maria Barbany -per nosaltres sempre més la Carbonell de Plats Bruts– deixa clar que no ha vingut a ensabonar els picarols a ningú i se suma als crits de protesta. Sense desenfundar l’escopeta, però apuntant clar, avisa als alcaldables per Barcelona: «avui que són aquí, potser és moment que ensumin i vegin l’estat deplorable en què es troba el Teatre Arnau«.
I així arriba el torn de la dansa. No hi ha cap companyia catalana finalista, però pràcticament tots els espectacles han passat pel Mercat de les Flors, el SAT! o el Temporada Alta. Francesc Casadesús, entre el públic, pot fer gala del seu millor somriure. El Max a millor coreografia –Bosque Ardora, de Rocío Molina– i el millor espectacle de dansa –Free Fall, de Sharon Friedman– han anat a mans de dues coproduccions del Mercat, on també s’hi ha pogut veure el millor espectacle familiar, Dot, dels valencians Maduixa Teatre. Els únics que no hem pogut veure a Catalunya són els bascos Kukai Dantza, premi a Millor elenc, que des de la dansa contemporània reivindiquen les arrels tradicionals, la diversitat i el respecte entre pobles.
Rocío Molina, premi a Millor coreografia per Bosque Ardora.
Sharon Friedman, Max al Millor espectacle de dansa per Free Fall.
Kukai Dantza premi a Millor elenc per Gelajauziak.
En poc més de dues hores s’ha acabat una gala molt més dinàmica que les anteriors i amb els guardons molt repartits. Guanyadors, finalistes i convidats s’acumulen davant el Barts. Sembla que la festa seguirà a un altre lloc, però nosaltres optem per acabar la nit a algun bar tranquil del Paral·lel. No som els únics. A la taula del costat ens demanen una foto. És el bailaor Israel Galván, que aquesta temporada va captivar el públic del Temporada Alta amb el Fla.co.men que li ha valgut el premi a millor ballarí principal, celebrant el premi amb uns amics. Felicitats!
Israel Galván, Millor ballarí principal.
— Fotografies: Neus Riba / Text: Mercè Rubià —
