Hem quedat amb Mima Riera al Bar La Principal, un clàssic lloc de trobada i de reunions a tocar de la Sala Muntaner. La veig entrar decidida. Una de les primeres coses que diu és «Sí! Cafè! Som cafeters, eh?» És divendres a mig matí i la Mima ve d’una entrevista a la ràdio. Han estrenat El Test, de Jordi Vallejo i direcció de la Cristina Clemente, i la promoció, reconeix ella, és una part molt important d’aquesta feina. Actualment no es limita a tele, ràdio, premsa i publicitat, sinó que una part imprescindible d’aquesta promoció recau en internet i les xarxes socials. La Mima confessa que no li dedica tant de temps com creu que seria necessari i afegeix amb la boca petita que li fa una mica de mandra. «M’acabo de fer una web. No està del tot acabada però l’aniré omplint de mica en mica.» Les noves generacions d’actors i d’actrius, en general, fan servir xarxes com Facebook, Twitter o Instagram per difondre els seus books, promocionar els espectacles i informar als seguidors de nous projectes. A jutjar pels seus perfils, la Mima que no és gaire d’allò que en diríem «postureig«.
Tirem enrere i explica que de petita era «hipertímida», cosa que sorprèn ara que parla de pressa, apassionadament i arrauxada. «Vaig tenir la sort que amb la meva família baixàvem sovint a Barcelona a veure teatre. Els meus pares es van comprar un abonament al TNC i recordo que després de veure Bernadeta Xoc (1999) a la Sala Tallers, dirigida per la Magda Puyo, vaig dir als meus pares que em volia apuntar a una escola de teatre, però no a Manlleu«, afegeix. No volia trobar-se ningú conegut, perquè per a ella aquest desig de fer teatre era quelcom molt íntim, i per aquest motiu es va apuntar a una escola de teatre de Vic.
En aquella època es va assabentar d’un càsting per a fer de Nuri al Terra Baixa del Grup de Teatre Amateur de La Guixa, i la van agafar. Va ser el seu debut com a actriu. Després va seguir fent teatre en diversos grups amateurs de la comarca. Veient sèries de televisió s’adonà fascinada que volia ser cadascun dels personatges i tots alhora, i que ser actriu era el més semblant a ser-los. «Era la curiositat amb potes!» A casa seva, però, no ho veien clar, perquè era molt bona estudiant. No entenien com podent ser metgessa o advocada preferia ser actriu, amb tota la inestabilitat laboral que comporta. «És una vocació. I per mi tenir una vocació és una sort. Jo tenia companyes que no sabien què volien ser.»
Ben aviat m’adono que repeteix algunes paraules en les quals posa l’accent; feina, sort i vocació. Les recalca com si fossin escrites en negreta. No es cansa de reivindicar l’esforç i la immensa fortuna de poder viure fent el què més la fa feliç. I tornem a la visibilitat i a les xarxes socials, i diu que una pot ser molt mediàtica a Instagram o al Facebook, però que on es demostra de debò si val o no és a l’escenari o al plató. «El talent és innat. El què ens fa úniques i especials no es pot aprendre. És el bitxo, la bèstia que tenim a dins. Però aleshores està el treball, la constància… S’ha de picar molta pedra. És un món preciós, però molt dur. Hi ha dies que no et trobes bé o no et ve de gust fer funció i hi has d’anar.»
LA KOMPANYIA
Després d’uns quants anys fent teatre amateur va entrar a l’Institut del Teatre. En acabar, va formar part de la Companyia Arcàdia, amb Llàtzer Garcia, i després d’uns quants muntatges ja com a professional se’n va anar a viure a Madrid. La va fer tornar la convocatòria per formar part de la Kompanyia del Teatre Lliure. Durant dos anys la Mima ha format part d’aquesta primera companyia, juntament amb Paula Blanco, David Verdaguer, Pol López, Laura Aubert i Javi Beltrán. «Han estat dues temporades fantàstiques» en les quals ha tingut la sort de desenvolupar-se treballant en papers molt diversos i en gèneres totalment diferents. Va començar amb La revolució no serà tuitejada, escrita i dirigida per Pau Miró, Guillem Clua i Jordi Casanovas i després van anar arribant des de Moby Dick, destinat al públic familiar, a Mammón o L’onzena plaga, de la trilogia Tot pels diners. Aquesta experiència, explica, l’ha ajudat a saber estar al seu lloc en una obra coral, sigui fent papers més rellevants o d’altres amb menys protagonisme. «Tots els personatges serveixen a un tot, i no hi ha papers petits sinó actors petits. Algú li ha de servir el gol a en Messi, no?» I jo aleshores penso que en Messi és d’aquells que es poden fabricar ells solets el gol, però entenc i comparteixo el símil. «Per a mi la companyia és com la meva família. Ens hem ajudat moltíssim en tot. I això sempre quedarà.» Una pena que s’hagi acabat, Mima? «Sí, perquè ha estat una gran experiència, però ha estat molt bé que acabés.» Gairebé salto de la cadira, i ella afegeix somrient: «no et pots acomodar, cal seguir avançant.»
Javi Beltrán defineix la Mima com una entusiasta de la vida, de l’ofici, de la gent que s’estima, una actriu que s’entrega en cos i ànima a la professió, «generosa a dalt i a baix de l’escenari». La Mima es dibuixa com una exploradora o una investigadora que mira de saber el màxim del personatge que ha d’interpretar, explica posant-se una lent d’augment fictícia, amb mímica, davant del nas, com si fos Sherlock Holmes buscant una pista. Fa riure, però assegura que només treu el pallasso que té dins en la intimitat, amb els seus. És decidida. Si cal fer classes de flamenc perquè creu que el seu personatge ha de trepitjar fort, ho fa; si el seu personatge fa un streaptease professional, com a Mammón, també; i si considera que ha de donar les gràcies en italià a l’entrega del Premis Giuseppe Bertolucci, tampoc no té cap inconvenient en fer classes durant tres setmanes. La Mima va guanyar el premi a millor actriu europea menor de 35 anys pel seu paper a El Caballero de Olmedo, dirigida per Lluís Pasqual.
EL SALT A LA PANTALLA: ‘CITES’ I ‘NIT I DIA’
Darrerament hem pogut veure la Mima a TV3. La temporada passada a la sèrie Cites, de la qual se n’està rodant una segona temporada, i ara a Nit i Dia, en un paper «fantàstic i molt interessant» del qual prefereix no revelar-nos res, tret del color de cabell, que serà rosa, i del seu company de trama, l’actor Manel Sans, amb qui va compartir la trilogia Tot pels diners al Lliure. «Nit i Dia és una ficció molt ben feta. No té res a envejar a moltes de les sèries americanes que podem veure actualment. Està tot molt cuidat, i tant el guió com l’equip són meravellosos.» Parlant de sèries coincidim amb Six feet under, una sèrie de culte creada per l’Alan Ball, Breaking Bad i House of Cards. Explica que la televisió et pot fer mediàtica, però creu que l’ofici s’aprèn dia a dia, treballant, estudiant, veient tot el que costa fer realitat un espectacle i tota la gent que hi intervé. Un cop li van dir: «Ets actriu? Però si no surts a la tele!». I lliga aquesta anècdota amb un company de classe de francès, que la va anar a veure a El Test i, en acabar, sorprès, un li va dir: «Ets actriu de veritat!».
La Mima diu diverses vegades que ser actriu és una forma d’entendre la vida, i que ara això la fa feliç, però «no pot saber quin rumb farà la seva vida». 100.000 euros ara mateix o esperar 10 anys i tenir-ne un milió? Li faig la mateixa pregunta que fa el seu personatge a El test, una psicòloga mediàtica d’èxit, i ella, sense dubtar-ho, diu que els agafaria. Sabem on som ara però no sabem amb certesa on serem ni què farem en el futur. Jo em puc imaginar que la Mima seguirà trepitjant escenaris i platós d’aquí a 10 anys. I espero que així sigui.
Text: Marc Torrecillas
CARAM – Dibuixant i teatrer, company de pis d’en Marc Torrecillas, autor i director de teatre. Podeu trobar-lo al Facebook i al seu bloc.
