Per Belén Ginart
No hi ha discussió possible: a més de grandíssimes qualitats per a la direcció i la interpretació, Julio Manrique té olfacte. Li surt bé, això de seguir les petjades de bons dramaturgs contemporanis anglosaxons per portar-los als escenaris catalans. El cas més paradigmàtic va ser el de la multipremiada El curiós incident del gos a mitjanit, de Mark Haddon. Ara hi torna amb Jerusalem, una obra del cineasta i dramaturg britànic Jez Butterworth que va conquerir el West End de Londres. Tot fa pensar que és una aposta segura: els crítics britànics van qualificar l’obra, estrenada el 2009, com “el fenomen teatral de la dècada”.
El cas és que l’espectacle va tenir tant d’èxit que la gent feia cua a les portes del teatre des de la matinada per aconseguir-ne entrades. I què és el que fa especial aquesta peça? Potser el seu caràcter inabastable? Jerusalem és una obra misteriosa protagonitzada per un antiheroi que bascula entre la pobra ànima i l’ésser mític. L’interpreta l’actor Pere Arquillué, al capdavant d’un gran repartiment per a un espectacle que obrirà la programació teatral de l’amfiteatre Grec.
«La història passa al bosc, li escau molt fer-se al Grec»
“És una història que passa al bosc, i li escau molt fer-se al Grec, perquè parla del contacte amb la natura per la puresa que comporta. Però esclar, d’altra banda, s’ha de treballar amb les dificultats tècniques i el risc metereològic d’un espai a l’aire lliure”, diu Arquillué. De tota manera, els reptes que planteja aquesta obra van molt més enllà de la ubicació. “És una peça molt grossa que té diferents lectures. El personatge és enorme, potser el més gran que he fet mai”, continua l’intèrpret. “Té molt de fons i moltes cares. Li busco referents i em costa catalogar-lo; és un semideu i se situa entre Falstaff, Jesucrist i Cyrano”, descriu. “No saps si és un fracassat o està tocat pels déus. S’acosta als pobres d’esperit, perquè és amb ells que se sent còmode”, afegeix.
El protagonista està ple de clarobscurs. “És un ‘outsider’, viu al marge de la societat, però a la vegada és un mirall d’aquesta societat tan hipòcrita, on tots diem una cosa i en fem una altra. I ell n’acaba sent el buc expiatori, perquè defensa altres models de vida”, afegeix l’actor. El personatge viu en una caravana, sota l’amenaça del desnonament, i està atrapat per l’addicció a les drogues. A la vegada, és algú molt estimat a la seva comunitat. Es desperta amb la il·lusió excitant d’un dia de festa, i no una festa qualsevol: el 23 d’abril, tan rellevant a la Gran Bretanya com a Catalunya. Però ja sabem que la sort és capriciosa i el destí d’un home (o era un drac a punt de treure foc pels queixals si l’atacaven?) pot canviar en un moment. Jerusalem té una estructura aristotèlica i tot passa en un sol dia. “És meitat llum i meitat ombra, exaltació d’una llibertat anàrquica passada de voltes amb molta droga i alcohol”, diu l’actor.
«És molt transgressora i sacseja sense fi estòmacs i consciències»
És difícil parlar de la història de Jerusalem sense desvelar-ne detalls que podrien condicionar-ne la lectura. L’actor pren prevencions perquè no vol privar ningú del plaer de treure’n les seves conclusions, però apunta que ell la llegeix “com una missa laica, un ritual xamànic per posar en evidència les febleses de la nostra societat”. I mentre ho fa va parlant del dret a la llibertat, de la invasió de l’estat en l’esperit d’un home, de la identitat individual i col·lectiva. “És una capsa de Pandora on hi cap tot, no te l’acabes mai, i per això és tan bona. És plena de força, és molt transgressora i sacseja sense fi estómacs i consciències”, acaba dient Arquillué.
