Mar Ulldemolins inicia la nova temporada a La Villarroel. I ho fa amb Començar, un text del britànic David Eldridge que en Pau Carrió ha adaptat, traduït i dirigit a Barcelona. A escena, torna a compartir cartell amb David Verdaguer, rival laboral a El Mètode Grönholm i amant esporàdic a Un cop l’any. L’actriu se sent còmoda en el registre còmic, tot i que ens avisa que l’espectacle té un fons més complex: “La gent riu, però també s’emociona”.
Sense grans artificis, l’obra es basa sobretot en el treball dels intèrprets. A diferència d’Un cop l’any, que passava durant tres dècades, ens trobem ara amb una escena continua, una sola nit en què, després d’una festa, dues persones que ronden els quaranta anys es coneixen després de sentir una atracció molt forta. “Parlen de coses que segurament parelles que porten dos o tres anys no han parlat mai, és una cosa que fa l’edat”, explica l’actriu. L’experiència és un grau i encara que el flirteig és més difícil, “tens més clar què vols d’una relació i ho exposes sense problemes el primer dia, perquè no et fa por que l’altre et digui que no”.
#SerActriuÉs
Complir anys també pot ser negatiu, especialment quan ets actriu. “Arriba un moment, per experiències d’amigues meves més grans, que sembla que dels cinquanta t’hagis d’estar esperant a fer-te vella per fer d’àvia. Això és un problema greu. Hi ha molt bones actrius i pocs personatges”, relata Ulldemolins. “Fins que no et comences a fer gran no t’adones de tot el que representen la bellesa i la joventut”. La tendència és a mostrar una imatge falsament rejovenida, especialment en les dones. “Si un personatge ha de ser de quaranta anys, a vegades agafen a una de trenta. En canvi l’home segueix sent de quaranta“.
La pressió arriba també en l’estètica: “A les dones se’ns mira amb lupa contínuament, si ens operem perquè ens operem, si no ens operem perquè no ens operem… Se’ns castiga molt”. Aquesta vigilància fa que les mateixes actrius hagin de preocupar-se molt per l’aparença, quan en realitat “el més important és la qualitat interpretativa, que sembla que no compti”. En aquest sentit, Ulldemolins critica que es contracti a models i cantants per a fer feines d’intèrpret encara que no tinguin estudis ni experiència en aquest camp: “no dic que no hi hagi alguns que puguin acabar fent-ho molt bé, però és que hi ha un ofici al darrere”, exposa. I afegeix que això és una cosa especialment pròpia del moment actual: “Abans no es feia així. Tu veies l’Anna Lizaran, la Rosa Novell, tota aquesta gent potent… És com que ara s’està perdent el més important”. Una altra cosa són els personatges que es representen, especialment en el camp de la comèdia: “Hi ha molta gent que creu que les dones no saben fer-ne”, diu. El que sí que hi ha és una homogeneïtzació, un ventall molt limitat de personatges còmics femenins, cosa que no passa amb els masculins.
Treball intermitent
L’altre gran problema de la professió que denuncia Ulldemolins és el treball intermitent, que afecta fins i tot als artistes que més veiem a la cartellera: “Jo també m’he passat un any sense feina, n’he après, però ningú t’ajuda a aguantar-ho econòmicament”. Aquesta situació ja de per si complicada va afectar especialment durant la pandèmia, nou mesos en què en el millor dels casos es podia cobrar de l’atur. Ella no en tenia, ja que l’havia gastat en la seva recent maternitat. “No hi ha cap ajuda destinada a què una actriu pugui ser mare i passar per l’embaràs en unes condicions normals”, critica. Com que les feines es planifiquen mesos abans de l’inici dels contractes, no és possible demanar una baixa. Un cop nascuda la criatura, els horaris tampoc permeten gaire conciliació: “Si portés a la meva filla a la guarderia no la veuria: jo me’n vaig a treballar a les quatre, ella surt a les quatre. Jo he optat per no portar-la i estar amb ella”.
Amb tot, la Mar està contenta de poder seguir treballant en el teatre, la seva passió. De moment, a la Villarroel hi estaran fins al mes de novembre i al desembre tornarà al El Mètode Grönholm. Quan mira cap endavant, li agradaria fer més cinema, tot i que el veu un món on la pressió per l’edat és encara més acusada. “En el teatre, si has anat fent coses i coneixent a gent, t’acaben valorant pel que vals; en canvi, en l‘audiovisual preval massa la imatge i és més complicat”. Tot i això es manté prudent: “Quan arribi als cinquanta ja en tornarem a parlar, perquè tinc amigues que a partir d’aquesta edat no treballen ni en teatre ni en res. És fotut”, conclou.
Més informació, imatges i entrades a:
