Quan un pensa en Giacomo Puccini probablement li vinguin al cap quatre òperes: La Bohème, Tosca, Madama Butterfly i Turandot, ben diferents cada una d’elles per situacions i arguments, però compartint totes un tret comú -més enllà de les característiques musicals veristes -: una immensa emotivitat interpretativa, un dramatisme musical superlatiu i una força i una passió imprescindibles en els cantants si volen estar a l’alçada dels quirats dramàtics que es projectaran des del fossar cap a l’escena. I si hi ha una òpera que destaca d’entre aquestes quatre pel seu pes més emotiu, colpidor, aquesta no és altra que Madama Butterfly.
Basada en l’obra homònima del dramaturg nord-americà David Belasco i amb llibret dels col·laboradors habituals de Giacomo Puccini, Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, Madama Butterfly (1904) ens narra la història d’una geisha japonesa, Cio-Cio San (papallona/butterfly en japonès), que renuncia als seus principis (religió, costums i família) per l’amor d’un oficial de la marina nord-americana: Benjamin Franklin Pinkerton. Després de casar-s’hi i deixar-la embarassada, Pinkerton se’n va a servir a la marina i torna al Japó tres anys després, però casat “de debò” amb una nord-americana. Tanmateix, en assabentar-se que la seva dona japonesa havia tingut un fill seu, l’oficial americà vol endur-se el nen als Estats Units amb la seva nova esposa. Cio-Cio San, en veure la falsedat de l’amor de Pinkerton, accepta la proposta de Pinkerton per al bé del nen, però ella opta per suïcidar-se.
Butterfly és una heroïna innocent, però d’una força i una fermesa extraordinàries. Les terribles conseqüències de la seva ingenuïtat fan que renunciï a tot el que té per llançar-se als braços d’un ésser que ella creia que pertanyia a una cultura superior, però que en realitat la considerava, com a tot el seu poble, de segona categoria. En aquest sentit, l’obra projecta un atac a la mentalitat imperialista estatunidenca, a la superioritat que els nord-americans sentien sobre els habitants dels països més pobres, com passava amb el Japó de començaments de segle XX. Pinkerton no va actuar amb premeditació ni amb una mala fe explícita –al final de l’òpera pren consciència de les seves accions i es penedeix del dolor que ha causat–, ell simplement actua amb la naturalitat de qualsevol estatunidenc en la seva posició: projectant un “imperialisme inconscient” que destruirà la ingenuïtat nadiua que representa la fidel esposa japonesa.
Giacomo Puccini és el representant més popular de l’escola verista (realisme operístic); al lirisme profund d’arrel plenament romàntica de la seva música, cal afegir-hi la introducció d’elements exòtics per aconseguir una major versemblança (imitació de la realitat) respecte al que es representa en escena, uns elements que abasten aspectes tan cabdals com la composició, la melodia, l’harmonia, el ritme i la instrumentació. El compositor, per exemple, en aquesta òpera recorre a l’escala pentatònica de la música japonesa per crear musicalment determinades atmosferes necessàries per al verisme del drama. I més enllà d’aquestes atmosferes, l’òpera és curulla de moments musicals del tot inoblidables per la seva originalitat, bellesa i patetisme, començant per una curiosa fuga en la breu obertura de l’òpera, passant per duos extraordinaris, com el d’amor entre Pinkerton i Butterfly al final del primer acte (Vogliatemi bene, un bene piccolino), el duo de les flors (amb efluvis de vals) entre Cio-Cio San i Suzuki, on la geisha manifesta a la seva donzella l’alegria per la tornada del seu estimat, o la bella i suggeridora intervenció del cor de pescadors a bocca chiusa del primer acte. Tot plegat sense oblidar la famosíssima ària Un bel di vedremo, en què Butterfly proclama ingènuament una fe absoluta en la fidelitat del seu marit [per cert, no hi ha ningú que interpreti aquesta ària -i aquest personatge en general- com ho fa Ermonela Jaho, la millor soprano-actriu del món!]. En el darrer acte trobem la breu però emotiva ària de Pinkerton, Addio, fiorito asil, moment en què l’oficial mostra el penediment pel dolor que ha causat a Butterfly. I, per descomptat, l’emotiu final, d’una enorme intensitat dramàtica, vocal i orquestral, quan Cio-Cio San s’acomiada del seu fill just abans de suïcidar-se, probablement el final més bell i colpidor de tota la història de l’òpera! És tan dolorós aquest moment, que un mite de l’òpera del segle XX com la gran Mirella Freni va fer diversos enregistraments de l’òpera i fins i tot en va fer una versió cinematogràfica al costat de Plácido Domingo, però mai no la va representar en un teatre perquè, segons ella mateixa confessava, no podia representar aquesta escena final sense rompre a plorar a mitja escena. Mireu-ne, si voleu, una bona interpretació d’aquest commovedor moment de la mà de Kristine Opelais (Òpera de Viena, 2016): Tu? Tu? Piccolo iddio! Va. Gioca, gioca!
El muntatge que enguany arriba al Gran Teatre del Liceu és una coproducció del teatre barceloní amb el ROH Covent Garden que es va estrenar el 2017 a Londres i que al Liceu ja vam veure el 2019, just abans de l’esclat de la pandèmia de la COVID. La sòbria i elegant posada en escena de Moshe Leiser i Patrice Caurier anirà acompanyada en aquesta ocasió de la direcció musical del jove i passional director xilè, Paolo Bortolameolli (deixeble de Gustavo Dudamel), que debuta en el Liceu.
Pel que fa als cantants, el rol de Butterfly és molt complicat, ja que l’exigència vocal demana d’una soprano lírica-spinto que arribi fins al re agut (re5) i que alhora bregui amb la potència orquestral pucciniana; d’altra banda, des d’un punt de vista dramàtic cal remarcar que el personatge comença essent una nena de quinze anys i acaba convertida en una dona madura disposada a defensar el seu honor per mitjà de l’única opció honorable que li queda en no poder conservar ni marit ni fill: el suïcidi. Aquest doble repte –líric i dramàtic– l’acararà la magnífica Sonya Yoncheva i en el segon cast ho farà la madrilenya Saioa Hernández i l’estatunidenca Ailyn Pérez, una bona garantia de qualitat en tots dos casos. Pel que fa al rol de Pinkerton gaudirem d’un dels grans tenors que hi ha avui dia com és Matthew Polenzani: elegància, veu timbrada, gran tècnica, no debades Polenzani és un dels assidus del Metropolitan de Nova York (al Liceu, vam gaudir de la seva veu en una Bohème de fa ja unes quantes temporades). La gran Annalisa Stroppa i la jove mezzosoprano Teresa Iervolino, a qui tornarem a veure aquesta mateixa temporada a Giulio Cesare, de G. F. Händel, s’alternaran en el rol de Suzuki mentre que el baríton wagnerià Thomas Mayer farà de cònsol Sharpless.
Difícilment trobarem una millor opció per acabar aquest any tempestuós que amb una “tempesta” musical i emocional com la que ofereix Madama Butterfly!
Més informació, imatges i entrades a:
