Nou episodi dels IMPRESCINDIBLES, el video pòdcast on parlem de manera distesa i relaxada sobre arts escèniques. Els espectacles de la cartellera barcelonina ens donen el tema de conversa… i nosaltres posem la sobretaula.
A propòsit de l’espectacle ‘Ja us he reconegut‘, l’episodi 2×4 es converteix en un homenatge a la cantactriu Núria Feliu.
Ens acompanyara la Laura Pau, membre dels Pirates Teatre i creadora ambThe Feliuettes del concert teatralitzat sobre la diva santsenca. També s’afegeix a la conversa el veterà i estimadíssim Enric Majó, amic personal de la Feliu i company en algun dels seus espectacles teatrals. Amb ells repassarem la vida i parlarem de l’ofici d’intèrpret, de com ha canviat Barcelona des dels 60, de censura, les fases d’una diva, o de la vinculació política dels artistes. Gaudiu de la conversa!
Una trajectòria que explica l’evolució de Catalunya
Després d’estudiar piano i solfeig, formar part de l’Orfeó Canigó i l’esbart «Amics de la dansa», s’incorpora al Teatre Experimental Català. Quan algú veu la Núria en una representació de Les Arrels, d’Arnold Weskwe, on interpreta una cançó, l’avisa que s’estan buscant intèrprets que no siguin autors a la discogràfica EDIGSA, especialitzada en la publicació de discos en llengua catalana. Gairebé sense adonar-se’n, es troba en un estudi de gravació enregistrant Jericó i Anirem tots cap al cel, el seu primer disc. En poc temps es converteix en la gran dama del jazz catalana. L’any 1966 li és concedit el premi a la millor cantant d’Espanya i actua al Waldorf Astòria de Nova York, amb Tete Montoliu. També visitaria els festivals de Knokke a Bèlgica, el Festival d’Atenes, la majoria dels països d’Europa i Sudamèrica.
Núria Feliu, Joan Manuel Serrat i Raimon al Palau de la Música Catalana (1966). Fotografia: Oriol Maspons.
Enric Majó reivindica a l’episodi la pertinença de la Núria a La Nova Cançó, un moviment que considera que «es va menysprear. Políticament va ser la mateixa Convergència i Unió, que va passar a potenciar un altre tipus de música. Ha estat un disbarat rebaixar-la. La Núria no era dels Setze Jutges però hi estava dins. Se li deu a ella que traduís al càtalà èxits de Broadway o d’altres gèneres musicals. Els clàssics s’han de revisar en aquest sentit» rebla Majó.
«En aquest país nostre tan petit ens costa reivindicar les nostres figures«, explica Laura Pau, qui també defensa que l’artista de Sants feia «música popular en el millor sentit de la paraula. Té moltíssim valor fer coses amb alta qualitat musical i que a més arribin al gran públic». La Núria tenia un sentit de l’humor molt gran. «Molta gent se’n fotia de que tingués una geganta, però ella ho defensava», explica Laura Pau.
Núria Feliu presentant l’espectacle «Núria Follies» a la Cúpula Venus. Enric Majó (escenògraf i vestuarista de l’espectacle) i Mary Santpere, amb l’artista. Fotografia: Colita (18/02/1982).
«Hi ha una cosa generacional, inevitable, que el fill ha de matar al pare, i aquí a Catalunya en som experts. Hi ha gent per a qui la Feliu era una tronada», apunta Majó, qui defensa que en tornar-se a apropar a la seva figura descobreixes una trajectòria d’una gran profunditat que han reivindicat «Òscar Dalmau amb La pols i l’Era», però també d’altres com La Cubana. «Què eren les Teresines, sinó les deixebles de la Feliu?», explica Majó.
Artista implicada amb les causes populars
«En aquest país hem passat de ser uns quants independentistes a una multitud. Ella sempre havia estat d’aquests quants», explica Majó. Però no només amb la lluita nacionalista: la Feliu va lluitar activament per dignificar les condicions laborals dels intèrprets i de la classe treballadora, i es va posicionar des de ben jove al costat del col·lectiu LGTBIQ+, participant activament en actes reivindicatius. «Era incansable: si convenia anar allà on fos, ella hi anava. El fet militant el tenia del barri, d’aquestes lluites que ella feia amb tota naturalitat».
Podeu escoltar tot l’episodi a Spotify, Apple Podcast, Google Podcast, Youtube, iVoox, Betevé i TeatreBarcelona.com.
Podreu veure a Laura Pau a:
