D’entre tots els personatges de la literatura universal que han transcendit la barrera dels segles, el protagonista d’El Misantrop és el més antipàtic. La culpa d’aquesta imatge, però, no és de l’esquerp Alceste, sinó nostra: ens resulta entre hilarant i patètica la figura d’un home que no tolera la hipocresia. De la mateixa manera que la sortida de to dels adults provoca la rialla dels nens, els espectadors també es peten de riure per culpa d’un paio que bàsicament diu la veritat a tort i a dret, sense importar si fereix algun cortesà vanitós. Al Quixot li cal la bogeria per enfrontar-se a la realitat, a Hamlet el somou la venjança, mentre que Aquil·les mira només per la seva glòria, motius més o menys comprensibles tots ells. Alceste, en canvi, fa el que hauria de fer tothom, i amb això transgredeix una norma bàsica de la convivència: la mentida prudent i cívica. Aquí rau la suposada antipatia d’El Misantrop, el gest de posar-nos davant un mirall incòmode, mostrar-nos la nostra tendència a la falsedat i fer-ho mitjançant la comèdia.
Amb la seva obra més coneguda, Molière va subvertir els cànons de l’època. Ens hi presenta la noblesa, ja no com el far de virtuts que s’acostumava a retratar, sinó com un sistema social fariseu, ple d’engany i subterfugis. Entre el joc de les aparences, Alceste actua amb el seu fuet de sinceritat. Per sort, com tots els herois, presenta un punt feble a través del qual se l’humanitza i se’ns fa menys antipàtic: el seu amor per Célimène, una cortesana ben integrada en l’ambigüitat del joc social i, malgrat això, l’autèntica debilitat del protagonista, la via per on fa aigües la seva cuirassa ètica. Altres personatges com Philinte i Éliante aporten el terme mitjà, prudència i saviesa amb què l’autor va voler temperar l’obra.
En el camí de la seva universalitat, Alceste ha passat per diverses interpretacions, no sempre còmiques. Ja en la Il·lustració, un altre misantrop, Rousseau va lloar i projectar la figura del personatge dient que “si fos possible que existís, no faria riure, causaria horror”. El romanticisme va fer d’Alceste tot un símbol d’honestedat humanista més enllà de la violència dels seus girs inesperats, i gairebé podem llegir una actualització del personatge en la peça de 1882 Un enemic del poble, d’Ibsen, amb un escenari allunyat de la cort de París que apunta als mals del capitalisme. Amb tot aquest bagatge, costa poc imaginar com lluiria l’heroi de Molière si li apliquéssim un filtre del segle XXI.
De la cort a la discogràfica
Canviem els salons nobles de l’any 1660 per una discogràfica a la Barcelona dels nostres dies. Afegim una bona dosi de narcisisme i tones de l’egocentrisme que fomenten les xarxes socials, influencers inclosos, sense oblidar la vanitat pròpia del món del show business. Aquest és el salt en el temps i l’espai que ens proposa la nova versió d’El Misantrop del director David Selvas i el dramaturg Sergi Pompermayer. Ni el tema de la hipocresia (La importància de ser Frank, de Wilde) ni l’autor (Don Joan, de Molière) són nous per a Selvas, qui troba molt adient l’esperit del text a la societat contemporània: “Tot en l’obra és contemporani”, apunta. “Molière ens parla d’una persona que no encaixa, que detesta la hipocresia, i d’una societat governada per la gelosia, d’una gent que viu a la cort, una classe ociosa sense ocupació. Era important tocar el text, fer-ne una versió nova, perquè avui la importància de les aparences és també crucial, i així el text agafa una altra volada”.
Hi ha un altre punt en què la nova versió es mulla, el paper de la dona: “a l’original, el personatge de Célimène acaba castigat per l’autor, que la deixa sense rèpliques al cinquè acte pel seu caràcter ambivalent. Tot i això, hem tractat d’equilibrar-ho, per donar una altra lectura als papers femenins, perquè la intenció és que l’obra funcioni igual, però projecti l’ambient i la societat dels nostres dies”, conclou Selvas.
El llenguatge també aposta per la contemporaneïtat, però amb un detall important: l’obra rescata l’estructura del vers tal com la va concebre Molière, amb alexandrins que compten amb el suport del versador Pablo Macho. Per a l’actriu Mireia Aixalà que interpreta l’heroïna Célimène, el detall no és menor: “estem acostumats a treballar des d’un lloc molt de veritat, buscant l’organicitat de la parla. I esclar, amb el vers et peta una mica al cap, perquè has de dir cada frase exacta. Ara que ja fa uns dies que assagem i ja funciona és molt maco, perquè tot i ser artifici ja ho hem transformat en veritat”.
El nou El Misantrop compta amb un protagonista de luxe, Pol López, un actor en bona forma que després de donar vida a papers de la talla de Hamlet ara s’enfronta a l’heroi universal de Molière. Completen el repartiment Alex Pereira, Albert Prat, Norbert Martínez, David Menéndez, a més de Júlia Genís i Laia Alsina, intèrprets amb la nota ben afinada perquè la música serà una part important de la versió, esclar, tot passa a una discogràfica. Melodia, lletra i vers sonaran al Teatre Grec els dies 2 i 3 de juliol, renovant la partitura universal d’un gran clàssic que, precisament per això, encara resulta contemporani.
Més informació, imatges i entrades a:
