El dramaturg, escriptor i creador Josep Maria Benet i Jornet, mort el passat 6 d’abril de 2020, rebrà un homenatge el proper 20 de juny a les 12:00h al Jardí de les Escultures (entrada per l’Avinguda Miramar, 11). L’acte, que coincidiria amb el 81 aniversari del Papitu, incloura audiovisuals sobre la seva figura i algunes lectures dramatitzades interpretades per artistes com Jordi Boixaderas, Emma Vilarasau o Pep Cruz i música en directe a càrrec dels pianistes Albert Guinovart i Andreu Gallén.
L’homenatge estarà conduït per Toni Casares, director de la Sala Beckett i es podrà seguir on-line aquí:
Josep M. Benet i Jornet, per Carlota Benet
Josep M. Benet i Jornet va néixer a Barcelona el 1940 en plena postguerra. L’ambient trist i de repressió de l’època va marcar la seva infantesa i el va perseguir durant tota la seva vida adulta. Li va passar, però, una cosa meravellosa: va voler ser escriptor de teatre i, tot i que pensava que mai veuria una obra seva representada, se’n va sortir. El 1963 va guanyar el premi Josep M. de Sagarra amb Una vella, coneguda olor i des de llavors fins que va ser diagnosticat amb Alzheimer el 2014, no va parar mai d’escriure. Va ser autor de al voltant de cinquanta textos teatrals, gairebé tots estrenats, i va obtenir nombrosos guardons, el darrer el premi d’Honor de les lletres catalanes el 2013. Alguns dels seus títols més coneguts són Revolta de bruixes, Desig, Fugaç, L’habitació del nen, Dues dones que ballen i Soterrani. Per altra banda, tot i que l’amor de la seva vida va ser el teatre en moltes ocasions li va fer el salt amb la televisió i avui en dia encara és recordat per ser guionista de serials com Poble Nou, Nissaga de Poder, Laberint d’ombres i Ventdelpla. Es pot dir que va dedicar la seva vida a la creació i el seu desig més fervent va ser poder aportar el seu gra de sorra al desenvolupament de la literatura dramàtica en català.
Per altra banda va ser sobretot profundament barceloní. Els seu entorn natural era l’asfalt, els cinemes, els teatres i la bonica arquitectura de la ciutat que tant estimava. Fora d’ella se sentia perdut i va escriure moltes obres que l’ajudaran a fixar en la memòria col·lectiva, sobretot la seva versió humil, catalana i perdedora de postguerra de la que parla en la seva trilogia Una vella coneguda olor, Baralla entre olors i Olors, tot i que també en fa homenatge a d’altres peces seves com Berenàveu a les fosques o Salamandra, entre d’altres. Per aquest motiu hauria estat especialment emocionat de ser reconegut per aquesta ciutat que tant va estimar i que va immortalitzar en els seus textos.”
