Barcelona i el turisme: No és país per a vells

La Clara G. està caient en l’abisme: es desploma de tant en tant sense que en sàpiga la raó, l’han avisat que té quinze dies per abandonar casa seva, és a punt de perdre la feina… Està buscant pis i no se’n surt, ja que no pot competir amb tots els europeus més rics que ella que malden per viure a Barcelona. A sobre, té un veí expat que posa la música a tota castanya de nit i no la deixa dormir. A L’imperatiu categòric de Victoria Szpunberg, que podrem tornar a veure al Lliure a finals de temporada, el turisme no és el tema, però sobrevola tota l’obra, com un mal afegit, com si fossin pocs, als que ja ha de patir aquesta dona de 50 anys que passa una mala ratxa.

‘L’imperatiu categòric’ de Victoria Szpunberg (Teatre Lliure, 2023)

Fa més d’una dècada, vaig entrevistar el dramaturg francès Eric-Emmanuel Schmitt en un bar proper a la Rambla. Feien al Poliorama El llibertí i estava encantat de ser a Barcelona, una ciutat que, em deia, els joves adoraven. “És una ciutat per als joves”, em comentava. El turisme, a primers del segle XXI, no semblava una preocupació colossal per als barcelonins. El 2017, però, va ser el problema més destacat dels ciutadans i en l’últim Baròmetre municipal, es col·loca en segon lloc, només per darrere de l’habitatge. I potser una i altra cosa estan íntimament relacionades.

Al teatre nostrat li costa molt fer front als problemes d’avui dels seus espectadors. La fal·lera dels programadors per muntar un Txéhov darrere d’un altre s’hi contraposen els maldecaps de la gent i uns dramaturgs que no reben cap premi del teatre oficial quan s’enfronten al món d’avui. Les institucions treballen tan lentament que és un risc apostar per una obra que parla d’una cosa d’actualitat i que s’ha d’estrenar d’aquí a dos o tres anys.

Per sort, hi ha espais més contemporanis i companyies que no amaguen la boleta. I, mentrestant, la pressió turística va apareixent, a poc a poc, com qui no vol la cosa, a les cartelleres, sovint de manera indirecta, com el cas de L’imperatiu categòric. D’altres, de manera frontal, com al magnífic espectacle de Mos Maiorum Gentry, que hauria de ser com aquells muntatges de repertori alemany i tornar cada temporada a l’Antic Teatre, per recordar-nos què està passant a Barcelona.

Mos Maiorum ‘Gentry’ (Antic Teatre)

La Ruta 40 i Ferran Dordal també van parir un espectacle de primera a Reiseführer, estrenat al Lliure. Amb ironia i mordacitat, Alberto Díaz, Albert Prat i Sergi Torrecilla deixaven clar que els barcelonins són mestres a l’hora d’anar a missa i repicar, perquè tant odien els turistes com els agrada fer turisme. És com aquella enquesta d’aquest estiu a Mallorca, on els mallorquins declaraven que odiaven els creuers alhora que confessaven que, si han de viatjar, el que més els agrada és, tatxan, anar de creuer!

La Ruta 40, ‘Reiseführer’ (Teatre Lliure)

Ja ho diu Toni Gomila a Acorar: els mallorquins han perdut el nord. A la mítica obra de l’actor i autor insular, que porta més d’una dècada rodant pel país, ens mostra com el turisme ha destrossat no només el paisatge de l’anteriorment anomenada “illa de la calma”, sinó que ha minat de tal manera l’essència dels aborígens que estan perdent una cosa tan arrelada com fer matances. Sergio Baos, a Paradís, fa una altra clau de volta i es proposa la tasca gairebé impossible de retratar Mallorca amb l’esquena girada al turisme de masses. Ara la podem recuperar al Texas fins al 26 d’octubre.

Toni Gomila a ‘Acorar’ (Espai Texas, 2023)

Quan Baos va estrenar Paradís a Barcelona, el 2022, li vaig preguntar com havia portat el seu paradís al teatre. I em va dir: “Tenia ganes de parlar d’aquests personatges marginats, exclosos dels privilegis, de la vida deliciosa vacacional. Un tipus de personatge que no fa vacances perquè no té feina, però viu en un lloc com Mallorca, que es ven a l’exterior com un paradís a la Terra. No és una obra on es denunciï explícitament això. Volia fer un thriller, una mena de road movie que passés per carreteres secundàries de Mallorca, de l’interior, que no donen a la mar, lligades a paisatges que no són idíl·lics. Són personatges que viuen de la murrieria per sobreviure, intenten aprofitar-se d’un capellà, estafar-lo, per aconseguir quatre duros. És un retrat de la marginalitat que existeix en un paradís com Mallorca”. El resultat és un monòleg brillant del mateix Baos que aconsegueix el que sembla impossible avui: parlar de Mallorca sense parlar de turisme de masses.

‘Paradís’ amb Sergio Baos (Espai Texas, 2024)

José y sus Hermanas també han mirat de prop el turisme en el que és, potser, el seu espectacle més reeixit: Explore el jardín de los Cárpatos. Estrenat el 2020 en plena pandèmia, el muntatge era un joc amb el present i el passat, entre la Marca Espanya, sol i platja, i uns indrets que els turistes trepitgen i que van ser fosses comunes. Teatre polític sense contemplacions que la companyia està buscant de recuperar.

El turisme no és cosa del passat teatral recent. En breu, tindrem a la cartellera almenys dues obres que s’hi enfronten de cara. Per una banda, Els Pirates Teatre recuperen el primer text de l’anglès Arnold Wesker, La cuina, per parlar del tema. Canvien Londres per Barcelona i els anys 50 del segle passat per l’actualitat. L’acció passa en un restaurant del Raval, el Minvant, que va ser glòria de la ciutat i que ara lluita per no tancar. La podrem veure pels volts de Nadal a la Sala Beckett.

A l’altra banda de la Rambla, al Gòtic, se situa Hi, I’m Steven, una peça de la companyia Les Pinyes que estrenaran al Maldà la primavera que ve i que busquen demostrar com ha canviat la geografia del barri per mor de la gentrificació. Si Mos Maiorum feia servir teatre documental, Les Pinyes es decanten per una feina més depurada de ficció i de teatre visual a partir de material real i la col·laboració de les entitats del Gòtic.

El teatre com a negoci no és gens aliè als problemes dels barcelonins. Ni tan sols les institucions teatrals. Només cal recordar la lluita de l’Antic Teatre, situat a la Zona Zero del turisme de masses, per no haver de marxar del carrer Verdaguer i Callís. O com va morir El Capitol, a la Rambla, absorbit per l’hotel del costat. O com costa torna a engegar el Teatre Principal, una mica més avall de l’artèria barcelonina. O com l’Ajuntament va salvar el Tantarantana quan patia l’assetjament d’un fons voltor per quedar-se l’edifici sencer, al Raval.

I és que Barcelona, com en aquell poema de W.B. Yeats en què parla de Venècia, Sailing to Byzantium, potser “ja no és país per a vells”, és a dir, no és un lloc on la vida quotidiana sigui possible. La Clara G. va tenir sort i va trobar un pis digne. Potser d’aquí a deu anys, haurà d’anar a viure a 50 quilòmetres del centre de la ciutat per poder pagar-ne el lloguer.

Més informaració i entrades sobre espectacles mencionats: