Si passeu aquest dissabte 28 i diumenge 29 per davant de l’Antic Teatre hi trobareu un grup de pollastres rebels disposats a capgirar la vostra manera de veure el teatre familiar, els infants i allò que se’ls pot explicar. La primera frase, damunt d’una cadira i megàfon en mà, és clara: «Som pollastres i hem vingut a muntar un pollastre!». Preparats per Most of all, you’ve got to hide it from the chicks?
No, ja ho sabem que no ho esteu (estem), de preparats. La revolució d’aquests pollastres va lluny i no es fa d’un dia per l’altre. Ells han estat unes setmanes treballant amb Mrs Robinson (altrament anomenada Carla Rovira, investigadora, actriu i educadora) i tenen moltes coses a dir-nos. De fet, volen fer callar d’una vegada adults perquè els escoltem. O sigui que teniu dues opcions, o escapeu dels voltants de l’Antic Teatre o us hi sumeu. Si decidiu fer el pas, aquí teniu 5 consells per integrar-vos a la revolta:
1. Premeu el play:
2. Oblideu-vos de tot el teatre familiar (o millor, de tot el teatre) que hagueu vist fins ara
Aquest no és un espectacle amable. No és el que imaginem quan pensem en teatre familiar. Hi ha música, ball i fins i tot una disfressa de gallina, sí, però oblideu-vos de sortir tal i com hi heu entrat. Oblideu-vos d’anar només a passar l’estona, a que us diguin que cal ser bona persona i reciclar. Oblideu-vos d’anar a passar-ho bé com a sinònim de «plaent i afectuós».
3. Esborreu tots els prejudicis d’adult. Els bombardejos també són per a tots els públics.
Aquests pollastres han vingut a muntar un «pollo» a l’statu quo artístic, per tal que els adults callem i escoltem. Els nens i nenes senten dolor, sí. I també poden parlar-ne. Potser amb més naturalitat que nosaltres. I cal fer-ho. Perquè «igual com són per a tots els públics els bombardejos indiscriminats a Gaza, que no entenen d’edats, ho és és el dolor i la injustícia». No se’n salva ningú. Així que aquest és un espectacle per a tots els públics, «però com les pasteres que creuen el Mediterrani cada dia, com les fronteres de la UE, que també són per a tots els públics…».
4. I assumiu-ho: per fer teatre, hi ha d’haver una part vulnerable.
Un dels referents teatrals de la pollastre adulta és Angelica Liddell. Ella es talla a escena i Mrs Robinson ho va explicar als infants. Tranquils, no es van escandalitzar. Resulta que entre els preadolescents, sobretot els ‘emos’, està de moda fer-ho. Però aquí la reflexió va cap a un altre lloc. Mrs Robinson es pregunta: «Si tallar-se davant d’un públic majoritàriament adult i cultureta [el de Liddell] és un acte subversiu, què passaria si fos un espectacle per a instituts?». «Per tal de generar quelcom teatral, en l’espectacle hi ha d’haver una part vulnerable teva. No pots estar segura: Sigui en la temàtica o en la relació de comunicació que generes amb l’espectadora», li respon una amiga. I d’aquí en surt una altra pregunta: «en el teatre per a nens i nenes, quants cops hem presenciat vulnerabilitat en allò que passa? Quants cops ens hem obert en canal -metafòricament- davant d’un públic majoritàriament infantil?». Mrs Robinson ha decidit fer-ho.
5. Participeu!
Quan preguntes a un infant si li agrada el teatre et diu que sí immediatament. Però no li preguntis què ha anat a veure o vol veure. Ell segurament el que vol dir és que li agrada FER teatre. En canvi, als adults ens costa participar quan ens ho demanen i es creen aquells silencis incòmodes… Però aquí, si voleu sumar-vos al pollastre, després d’escoltar-los també us haureu d’obrir. Què és, per vosaltres, el dolor?
